Relat basat en fets reals
La tempesta era imminent. Els núvols es congriaven lentament i l’ambient estava carregat d’una falsa calma que enervava els habitants del poble.
Quan les campanes de l’església començaren a tocar, en Guerau sortí corrents en la seva direcció. Aquell només era el primera pas per combatre el temporal, i a continuació...
Encara amb la respiració destarotada, el vailet s’aturà a pocs metres dels confins de la terra sagrada, just en el moment en el que el capellà sortia a l’exterior. Als ulls del noi, li semblà un guerrer que avançava a pas ferm cap a la batalla, abillat amb un sobrepellís i l’estola penitencial morada com a única armadura.
A en Guerau no calia seguir-lo amb la mirada per saber a on es dirigia. Al costat de l’església, reposava un porxo de planta quadrada on un pedró senyorejava l’espai amb una creu metàl•lica clavada a sobre.
El prevere va escodrinyar novament el cel, però quan els seus ulls descansaren novament sobre la terra, en Guerau va saber que l’havien descobert.
-Es pot saber què fas aquí, vailet? –exclamà l’home sorprès, i amb un gest veloç el va obligar a refugiar-se sota el porxo mentre la tempesta rugia un ultimàtum.
En Guerau sabia que si començaven a caure pedres del cel podia acabar amb un bon nyanyo al cap... Malauradament, això no seria res en comparació de les conseqüències que patiria la collita del seu pare. Podien perdre mesos de feina en pocs minuts, i tot per culpa d’aquells pedrots rabiüts. Un cop sobre el terra emblanquinat, però, semblaven tan innocents...
El sacerdot, manant-li amb la mirada que s’estigués quiet, respirà profundament i començà el seu ritual amb els ulls tancats. Amb decisió, feu el signe de la creu, primer cap on la tempesta bramulava amb més força, i després vers els quatre punts cardinals. En Guerau no podia apartar-ne la mirada, hipnotitzat per aquella èpica lluita.
De cop i volta, l’home obrí els ulls, i cridant a ple pulmó, vociferà:
-Jo et comuneixo, tempesta malvada i poderosa, en nom del Pare i del fill i de l’Esperit Sant!
Potser foren minuts o tan sols alguns segons, però a Guerau li semblà que les paraules màgiques del sacerdot havien fet efecte a l’instant. La tempesta començà a sonar cada vegada més llunyana fins que, segons el noi, fugí amb la cua entre les cames.
La collita estava salvada.
Mx
Write a comment