Llum a les golfes

Títol: Llum a les golfes

Autor: D. Sam Abrams

Editorial: Viena Edicions

Col·lecció: El far de Viena

Any d’edició: 2018

Sinopsis: Des de Joan Salvat-Papasseit i Josep M. Junoy, fins a Sílvia Bel Fransi, Susanna Rafart, Abraham Mohino i Jordi Mas López, passant per Salvador Espriu, Joan Alcover, Tomàs Garcés, Màrius Torres, Rosa Leveroni,  Montserrat Abelló, Joana Raspall, Josep Palau i Fabre, Enric Sòria i tants d’altres, són molts els poetes de casa nostra que s’han interessat per la forma poètica d’origen japonès més coneguda per la seva concisió: el  haiku. Però fins ara no n’existia una antologia. El poeta, assagista i crític D. Sam Abrams ha fet una selecció de 112 anys de producció poètica de haikus a les terres de parla catalana.

«Va ser justament una relectura de les versions al castellà de Sendas de Oku (1970), d’Octavio Paz i Eikichi Hayashiya, el que va provocar que Tomàs Garcés escrivís el seu prodigiós i únic Haiku «Llum a les golfes», que dóna títol a la nostra entologia. Al seu dietari, El temps que fuig (1984), Garcés dedica l’extensa anotació del dia 22 de juny del 1983 a parlar del haiku i la tanka en català i fa l’observació següent: “És estrany que no se n’hagi publicat encara una antologia”. La nostra antologia arrenca d’aquest comentari del gran poeta i prosista Garcés.»

Però anem a pams...  a que endevino la vostra següent pregunta? Alguns de vosaltres potser no teniu gaire clar què és un haiku. Segons la Viquipèdia, “es tracta d'una composició breu de 3 versos de 5, 7 i 5 síl·labes. La seva poètica es basa en la sorpresa i l'embadaliment que produeix al poeta la contemplació de la natura. Els autors de haiku s'anomenen haijin.”

Però a mi m’agrada més la definició de Ponç Pons...

Un haiku és

açó que està passant

ara i aquí.

Un tros de vida

escrit, instant fet art... 

Tot en tres versos.

I des de quan els nostres autors han conreat aquest estil?

p. 11 «[A finals del segle XIX] Occident va començar a desmarcar-se de les vaguetats estereotipades de la moda orientalista i va aprofundir en el coneixement de l’art oriental a la recerca d’elements de renovació estètica per afrontar els reptes de l’eclosió de la modernitat. [...] Gràcies al rigor de les investigacions d’estudiosos com JordiMas López i Marcel Ortín sabem que el haiku va arribar a Catalunya cap a principis del segle XX per via francesa a partir de les famoses versions de Paul Louis Couchoud, principalment.»

És per això que aquesta antologia comença amb un recull de haikus d’autors com Eugeni d’Ors, Alfons Maseras o Joan Salvat-Papasseit, passant per Montserrat Abelló, Rosa Leveroni i Joana Raspall, i acabant amb autors actuals com Jaume Coll i Mariné, Sílvia Bel o Àngels Marzo... i així fins a un centenar!

D’aquesta manera podeu llegir-la com ho preferiu... seguint l’ordre cronològic, o obrint una pàgina a l’atzar. Trobareu tota mena d’estils: 

p.16 «S’han escrit haikus en català des de totes les tendències estètiques possibles: classicisme, realisme, simbolisme, expressionisme, avantguardisme, conceptualisme, minimalisme, postmodernisme...»

I cadascú ha optat per un to diferent: líric, sentimental, melancòlic, dramàtic, tràgic, còmic, irònic, satíric, crític... Per sobre de tot, els haikus descriuen un instant, una situació, i ens hi transporten. És per això que podeu llegir “Llum a les golfes” allà on sigueu... deixeu-vos transportar a aquestes escenes de natura i pau, o bé reflexioneu sobre dilemes, sentiments i escenes devastadores.

Una de les coses que més valoro en els escriptors és la seva capacitat de saber dir molt en molt poc, i els haikus són la prova definitiva. 

p. 17 «Al llarg de més de cent anys, la poesia catalana moderna i contemporània ha après moltes lliçons al llarg del dilatat procés d’anostrament del haiku. Ha après lliçons valuoses de concentració, matisació i subtilesa expressiva. Ha après lliçons fonamentals en l’observació de la natura. Ha après lliçons de gran valor sobre la correcta dosificació i expressió de les emocions.»

Fins aquest moment desconeixia que els catalans ens hem nodrit de forma tant positiva dels haikus. Sembla que els hem portat al nostre terreny i els hem nostrat, i això és el més fantàstic que podria passar. Descobrir-ho ha resultat una experiència molt enriquidora i relaxant per a mi, doncs he descobert metàfores precioses, i m’he transportat a tots aquests moments, ara ja capturats per sempre.

Tot seguit, per acabar la ressenya, us deixo un petit tast d'aquells haikus que més llum m'han transmès: