Totes les bèsties, petites i grosses

Títol: Totes les bèsties, petites i grosses

Autor: James Herriot (James Alfred Wight)

Traductora: Mar Vidal

Editorial: Viena Edicions

Any d’edició: 2019

Sinopsis: Les divertides experiències d'un aprenent de veterinari en l'Anglaterra rural dels anys trenta.

Quan el jove James Herriot, que acabava d'enllestir la carrera de veterinària a Glasgow, va acceptar la seva primera feina en una petita localitat de Yorkshire, no sabia ben bé on es ficava. I és que literalment hauria de ficar-se dintre d'una vaca, despullat de cintura en amunt, en un estable pràcticament a les fosques i amb una temperatura sota zero. Això no ho explicaven els seus llibres de veterinària. Ni tampoc que hauria de guanyar-se un a un tots els grangers de la comarca.

La majoria de situacions són prou hilarants i m’he fet un fart de riure mentre llegia. A més a més m’ha sorprès descobrir que el món dels veterinaris (sobretot a finals dels anys trenta) pogués ser tant complex i dur.

p.11 «La memòria em tornava una vegada i una altra a aquella làmina del llibre d’obstetrícia. Una vaca plantada al bell mig d’un terra lluent, mentre un veterinari impecablement vestit amb una granota especial per assistir parts li introduïa el braç fins a una distància prudent. Se’l veia relaxat, gairebé somrient; el granger i els seus ajudants també somreien; fins i tot la vaca somreia. No es veia ni brutícia, ni sang, ni suor per enlloc.

Aquell home de la làmina acabava de cruspir-se un dinar deliciós i havia anat a la casa del costat per assistir al part d’una vaca pel simple plaer de fer-ho, com si allò fossin les postres. No s’havia alçat del llit, tremolant a les dues de la matinada, ni havia hagut de recórrer un camí ple de forats de més de dotze milles amb la neu glaçada, esforçant-se a mirar endavant, encara ensonyat, fins a veure aparèixer la granja solitària il·luminada pels fars del vehicle. No havia hagut de trescar mitja milla de muntanya nevada fins a un graner sense porta on jeia la seva pacient.»

Herriot s’haurà d’enfrontar, entre d’altres, a les inclemències del temps, a grangers setciències i desagraïts, a moltes coces i contusions.... i tot plegat a qualsevol hora intempestiva i sovint sota condicions més que precàries!

p.163 «A aquestes alçades ja havia acumulat sis mesos de bona experiència pràctica. Havia tractat vaques, cavalls, porcs, gossos i gats set dies a la setmana; matí tarda i vespre, i també durant les hores en què el món dorm. Havia assistit parts de vedells i de porquets fins a tenir els braços adolorits i la pell esgarrinxada. M’havien tirat a terra, m’havien trepitjat i havia estat empastifat amb tot mena de brutícia. Havia vist una bona mostra de les malalties dels animals. I, malgrat tot això, al meu cap una veueta em començava a dir que no sabia res, res de res.»

Pobre Herriot! Realment les veu de tots colors, i els seu tarannà bonhomiós i innocent fa que tot sovint protagonitzi situacions ben còmiques. Vàries vegades durant el llibre, Herriot es pregunta per què no va escollir una professió que pogués exercir des d’un despatx calentó.

p.225 «Ara em ve un record a la memòria: d’un vespre fred i glaçat en què havia ajudat a néixer dos bessons en el vessant ventós d’una muntanya; els xais sacsejaven els caparrons convulsivament i, al cap d’uns minuts, un d’ells lluitava per posar-se dret i avançar, insegur, garrell, cap a la mamella, mentre l’altre el seguia decidit de genolls. El pastor, amb el rostre porpra i endurit perl vent gairebé ocult dins de l’abric gruixut que l’embolcallava fins a les orelles, va riure silenciosament:

-Com dimonis ho saben?

Ho havia vist milers de vegades i encara s’ho preguntava, meravellat. I jo també.»

p.19 «Aquesta era la part que més m’agradava. El miracle. Vaig tenir la sensació que mai me’n cansaria, per moltes vegades que ho veiés.»

És una història de superació, un viatge personal en el que en Herriot s’haurà de guanyar el respecte dels seus veïns, i aprendre a tractar els més impresentables. Ell mateix reconeix que “Si la veterinària consistís només a tractar els animals malalts... però no és així. Hi havia moltes altres coses.”

Sobretot varietat. Herriot s’encarregarà d’atendre des dels clients més humils fins als més benestants. I em penso que els meus episodis preferits han sigut els protagonitzats per la senyora Pumphrey.

p.131 «La senyora Pumphrey era una vídua anciana. El seu difunt marit [...] li havia deixat una fortuna immensa i una preciosa casa als afores de Darrowby, on vivia amb una àmplia nòmina de servents, un jardiner, un xofer i el Tricki Woo. El Tricki Woo era un gosset pequinès i la nineta dels ulls de la seva mestressa. [...]

-Tricki! Tricki! Ja ha arribat el teu oncle Herriot.

M’havien nomenat oncle gairebé des del principi i, en intuir els avantatges del vincle, no hi vaig posar cap pega. [...]

-Oh, senyor Herriot –em va dir la senyora Pumphrey, mirant-se la seva mascota amb preocupació-. Que contenta que estic que hagi vingut. El Tricki torna a tenir bonyets al culet.

Aquesta malaltia, que ningú trobarà descrita a cap llibre de text, era la seva manera d’anomenar els símptomes de les glàndules anals irritades. [...]

Em desconcertava que el pequinès s’alegrés sempre tant de veure’m. Un gos que seguís apreciant l’home que cada cop que el veia l’agafava i li estrenyia el cul amb força, havia de tenir un caràcter realment dòcil. [...] Era tot un plaer ser el seu metge de capçalera.»