Com es fan les pel•lícules

Títol: Com es fan les pel·lícules

Autor: Sidney Lumet (1924-2011)

Traductora: Ada Arbós

Editorial: Viena Edicions

Sinopsis: Una masterclass de cinema, d’un dels grans directors de tots els temps.

Què pot fer que un director esculli un guió, mentre en rebutja molts d’altres? Com es pot mantenir l’estat d’ànim d’un actor o una actriu que ha repetit una escena dramàtica més d’una vintena de vegades? Com es prepara una escena exterior amb un centenar d’extres i diversos vehicles que topen al mig de la ciutat? Què pot fer un director per acontentar els productors sense perjudicar la pel·lícula?

La lectura és molt amena, i fins i tot els capítols més tècnics es fan prou llegidors i no resulten feixucs per als no entesos en el tema (com jo). Lumet desprén passió, entusiasme, i indignació envers totes aquelles persones que no es prenen seriosament la que és (segons ell) “la millor professió del món”.

p.68 “Fer una pel·lícula sempre ha estat explicar una història. Algunes t’expliquen la història i et deixen amb un sentiment. D’altres t’expliquen la història, et deixen amb un sentiment i et donen una idea. I unes altres t’expliquen la història, et deixen amb un sentiment, en donen una idea i et revelen alguna cosa sobre tu mateix i sobre els altres.”

Sidney Lumet parla de la seva experiència amb algunes de les seves pel·lícules més famoses, i descobrirem el “making off” de cada una d’elles. La veritat és que al principi desconeixia que Lumet va dirigir la famosa adaptació de “Assassinat a l’Orient Express” d’Àgata Christie, i després de tot el que he llegit, estic convençuda que no la tornaré a veure amb els mateixos ulls.

p.168 “Mirar el copió sempre emociona i espanta una mica. [...] Allò que va dir l’Ollie d’encreuar els dits no és res estrany; hi acostuma a haver més supersticions en aquesta sala que al vestidor d’un equip de beisbol a punt de jugar el quinzè partit en ratxa de la temporada. [...] On s’assegui tothom aquell dia s’hi haurà d’asseure cada dia fins que acabi la pel·lícula; ningú no es pot canviar.

No sé per què, però els productors i els directius dels estudis s’asseuen a l’última fila. Jo penso que és perquè odien el cinema. O potser és perquè el telèfon acostuma a estar al final de la sala, tot i que ningú truca mai, quan mirem el copió.”

Resumint: aprendreu, us meravellareu en veure l’intricat engranatge de les pel·lícules i passareu una molt bona estona. Està clar que aquesta és només la visió de Lumet, però us asseguro que canviarà la vostra manera de veure el cinema i us despertarà molta admiració... Paraula de Mixa!

Mx