Títol: Laberint al soterrani i altres contes
Autora: Maia Viladot
Editorial: Viena Edicions
Any d’edició: 2019
Sinopsis: Records d’infantesa, amb una Barcelona grisa com a escenari i el ressò dels serials de la Francis, protagonitzats per persones de carn i ossos, que porten guants i barret, enfilats en relats escrits sense cap ordre premeditat, sorgits en moments vitals diferents, arran de converses amb amics, lectures o estats d’ànim.
Les narracions que formen aquest llibre són relats curts que es clouen en ells mateixos i tracten de temes personals i històries reals. El que les uneix és la veu pròpia de l'autora. I és aquesta veu pròpia la que permet que el lector pugui descobrir un itinerari i uns desenllaços que es van sumant en una perceptible evolució cognitiva de l'autora.
ressenya
Una de les novetats de la col·lecció “Narrativa” de Viena Edicions ha sigut “Laberint al soterrani i altres contes” de Maia Viladot, un recull de relats curts basats en fets reals. N’hi ha d’alegres, punyents, commovedors, intrigants... I cadascun conté reflexions profundes sobre la vida emmascarade de records.
p.69 “Gaudíem del món dels ociosos dies d’estiu, de les vacances estiuenques a Gelida, del cosmos de les coca-coles que compartíem, de tovalloles que ens llançàvem els uns als altres.”
Em penso que el meu preferit ha sigut un dels més curts, intensos i emotius... “Montserrat”. Realment preciós... I és que la prosa de Maia Viladot és bastant poètica, flueix molt bé i és d’agrair que de tant en tant estigui amanida de tocs irònics.
p.33 “El bàndol «vencedor» de la Guerra Civil espanyola creava i impulsava amb vehemència triomfadora valors ideològics rancis com un os de gallina juràssica.”
p.73 “Ens vam asseure en una llosa de pedra, contemplàvem el capvespre i, al cap d’una estona d’estar xerrant, vet a saber de què, ens vam fer un petó. Així de senzill. Tot plegat va ser un tast de petó, com qui fa una entremaliadura i enfonsa el dit en un pastís per posar-se’l després a la boca, com qui fa un tast de vins o de formatges, perquè tan sols vam ajuntar els llavis molt suaument. Però aquella degustació va ser increïble. La mesura justa per saber que els seus petons m’agradarien, tan bo era el gust dels seus llavis prims, dolçament mullats.”
A més a més, és literalment molt lleuger i còmode a l’hora de llegir. L’he pogut portar amb mi amunt i avall i llegir-lo gairebé a qualsevol lloc.
La veritat és que a l’hora de començar cada un dels relats no saps què t’espera... Es tractarà d’una història més aviat còmica de les seves aventures com a àvia? O serà un relat corprenedor i angoixant d’algun fet de la seva joventut que la marcaria per sempre? L’autora afirma haver tingut una infantesa molt feliç, però hi ha més d’una història que us tindrà amb l’ai al cor!
Cap a la segona meitat del llibre, coneixerem encara millor l’esperit aventurer i inquiet de Maia, a l’hora que l’autora segueix fent una dura crítica social del franquisme i de com els joves intentaven esquivar-lo. Sembla que aquest esperit, junt amb el seu amor per la cultura, no l’han abandonat mai... segons ens explica al seu “Autoretrat caòtic”, “La vida continua i jo vull continuar agafant-la al vol amb plenitud i plenament”.
Així que endinseu-vos en el laberint de la memòria de Maia Viladot... Paraula de Mixa que no en voldreu sortir.
Mx
Write a comment