Títol: L’efecte Frankenstein
Autora: Elia Barceló
Editorial: Edebé
Any d’edició: 2019
Sinopsis: Un homenatge a Frankenstein i una lliçó d’història. Una novel·la que reflexiona sobre la igualtat entre sexes i classes.
Com si es tractés d’Alícia caient pel cau, Nora viatja a la fi del segle XVIII. Allí haurà de disfressar-se d’home i també de senyoreta; adaptar-se a les vestimentes i els costums de l’època per ajudar el seu amic Max a solucionar el problema amb la criatura que el seu irresponsable amic Víctor ha creat i abandonat al seu laboratori.
L’efecte Frankenstein obre un eix de diàleg entre dues èpoques i ens fa reflexionar sobre la desigualtat de gènere tant a nivell professional com social. Així mateix, com en l’obra de Shelley, també reitera l’obligació moral de complir amb les responsabilitats i conseqüències de les nostres accions.
ressenya
Si bé fa poc us portava la ressenya del Premi Edebé de Literatura Infantil 2019 (Safari), avui ressenyaré el Premi de Literatura Juvenil d’enguany, una novel·la històriaca prou feminista i reivindicativa que es basa en “Frankenstein” l’obra de Mary Shelley.
La mateixa Barceló reconeix que només li ha servit de punt de suport, i que la seva història difereix moltíssim, però és una bona estratègia per aconseguir animar a més joves a llegir un clàssic en el 200 aniversari de la seva publicació.
La novel·la és àgil i bastant agradable de llegir, però el ritme és força desigual i avança a batzegades. En un principi tot es desencadena a una velocitat vertiginosa per després estancar-se, tornar a precipitar-se i acabar amb grans salts en el temps.
En aquesta història hi ha tres trames: imagineu-vos el romanç i els viatges temporals de “Kate & Leopold”, la intriga i la ciència ficció de “El cas misteriós del Doctor Jeckyll i Mr. Hyde” i les conspiracions de “Joc de trons”... tot en un mateix llibre.
Personalment, la que més m’ha interessat ha sigut la branca dels viatges en el temps. La documentació de Barceló sobre el segle XVIII és minuciosa, i posa de manifest qüestions que sovint passen molt desapercebudes en altres novel·les històriques, com ara la falta de llum, la escassa higiene, la poca varietat de menjar, la incomoditat de la roba... Es nota que Barceló ho ha fet a consciència.
La Nora s’encarregarà de demostrar-nos que no tot eren flors i violes durant el segle de les llums. Ella serà el contrast ideal per mostrar fins a quin punt hem evolucionat (o no) en tot aquest temps. D’altra banda, penso que el seu nivell d’indignació i incredulitat és tant alt que de vegades no sembla una estudiant universitària... No cal ser un expert en la Il·lustració per conèixer la repressió que patia el gènere femení i les marcades diferències entre classes socials.
No és gaire intel·ligent mostrar-se tant reticent a abaixar el cap temporalment i intentar passar desapercebuda, sobretot tenint en compte que es troba enmig d’una investigació secreta! Sembla que no està disposada a deixar passar ni una sola injustícia, encara que això li pugui costar la vida en una època completament diferent a la seva.
Sí, el personatge de la Nora m’ha semblat bastant insensat... i això que al principi tenia una veu al seu interior que l’avisava del perill i la renyava per les temeritats que es disposava a cometre. Com per exemple creuar inexplicablement un portal màgic i deixar enrere absolutament tot el que coneix per perseguir un noi atractiu que tot just acaba de conèixer i que posseeix un “je-ne-se-pas” que l’atreu... Segur que no s’allunya del missatge feminista del llibre?
En Max, d’altra banda, m’ha semblat un personatge més sensat i complex, que demostra una evolució interessant al llarg de la novel·la. No vull dir gran cosa de la resta de dramatis personae per no fer-vos cap spoiler sobre la trama, però em temo que tant el principi com el final resulten massa inversemblants.
La meva recomanació és que us endinseu en la lectura sense intenció de buscar-li els tres peus al gat, sinó amb ganes de gaudir d’un viatge en el temps i resoldre un misteri.
Durant l’entrega dels Premis Edebé, Èlia Barceló també va voler remarcar que “L’efecte Frankenstein” ens parla, entre d’altres, sobre la responsabilitat del creador: «sé que queda una mica malament,» deia Elia «però penso que el Doctor Frankesntein és un imbecil». Paraula de Mixa que no podria estar més d'acord! ^.^
Durant molt de temps els mitjans ens han fet creure erròniament que la criatura del Doctor Frankenstein era un dimoni curt de gambals. Però tal i com diu la frase viral: <<Cultura és saber que Frankenstein no era el monstre. Saviesa és entendre que Frankenstein era el monstre>>.
Mx
Write a comment