Títol: Buenos presagios
Autors: Terry Pratchett i Neil Gaiman
Editorial: timunmas
Any d’edició: 2009
Sinopsis: Según Las Buenas y Acertadas profecías de Agnes la Chalada Bruja (el único libro fiable de profecías, escrito en 1655, antes de que
ella explotara), el fin del mundo tendrá lugar el sábado. El próximo sábado, para ser exactos. Justo antes de la hora de la cena. Los ejércitos del Bien y del Mal se están agrupando, la Atlántida
está resurgiendo, llueven sapos y los ánimos están algo alterados así que... todo parece ajustarte al Plan Divino.
De no ser por un ángel quisquilloso y un demonio buscavidas que han vivido a costa de los mortales desde el comienzo de los tiempos y que no están dispuestos a aceptar tan fácilmente eso del “Fin
de la civilización tal y como la conocemos” . Y... ¡vaya por Dios! ¡Parece que alguien ha hecho desaparecer al Anticristo!
ressenya
Tal i com explico a la introducció del post “Llibre vs. Sèrie: Good Omens”, recordava poca cosa del llibre abans de veure la sèrie. Em penso que al llegir-lo anys enrere, no vaig connectar gaire amb la història, però després de veure l’adaptació em va encantar tornar-m’hi a endinsar.
“Buenos presagios” és una novel·la que demanava a crits ser portada a la petita o gran pantalla, perquè és un llibre molt visual. Tot i així, funciona perfectament: a través d’altres recursos literaris que Gaiman i Pratchett es treuen de la màniga (des de personatges secundaris fins a entrevistes de ràdio) els lectors ens podem imaginar totes les escenes perfectament sense necessitat d’efectes especials.
La trama flueix i enganxa, doncs va fluctuant a través de diferents punts de vista i les descripcions són el que m'agrada més del llibre. Pratchett i Gaiman saben condensar la naturalesa humana en molt poques línies, fent alhora una crítica social d’allò més punyent i terriblement actual:
p.46 «[…] la gente le caía bien. Lo cual era un defecto considerable para un demonio.
Él trataba de hacer desgraciadas sus breves vidas porque era su trabajo, pero no podía imaginar nada peor, ni de lejos, que lo que ellos mismos inventaban. Era como si tuvieran un don para ello. Formaba parte de ellos, en cierto modo. Nacían en un mundo que estaba contra ellos de mil pequeñas maneras, y dedicaban la mayor parte de sus energías a empeorar-lo.»
p.345 «Pues no sé para qué tenéis que crear a las personas como personas para que luego os enfadéis porque actúan como personas –le espetó Adán con severidad-. Y además, si pararais de decirle a todo el mundo que todo se arreglará cuando se mueran, a lo mejor intentan arreglarlo todo mientras estén vivos.»
Quan acabes la novel·la et quedes amb ganes de saber més de tots els personatges i les aventures que probablement els esperen, però alhora els autors no deixen caps per lligar... fins als personatges més èfimers tenen un desenllaç que us deixarà amb un somriure als llavis.
Personalment, els meus preferits són Perro (la seva evolució és fantàstica i és impossible no encapritxar-se d’ell). I també en Dick Turpin, l’estoic cotxe d’en Newton Pulsifer...
p. 363 «Parecía el mismo coche, pero desde aquel momento podía recorrer 500 kilómetros con cuatro litros de gasolina, era tan silencioso que había que meterse el tubo de escape en la boca para saber si el motor estaba en marcha, y recitaba sus avisos en una seria de haikus de exquisita expresión, todos originales y a cuál más acertado.
La escarcha en la flor
¿Aprisiona el cinturón
El frágil torso?
…por ejemplo. Y:
Flor del cerezo
Cae del gran árbol.
Sin gasolina.»
Per últim, la meva edició en castellà acaba amb una entrevista final a Terry Pratchett i Neil Gaiman seguida de les biografies que es van escriure l’un a l’altre mútuament, i haig de reconèixer que són hilarants i commovedores a parts iguals!
Així que avisats esteu: no deixeu que cap dimoni us tempti a llegir “Buenos presagios”... feu-ho vosaltres mateixos! Us ho passareu divinament.. Paraula de Mixa! ^.^
Mx
Write a comment