Aquesta setmana he participat a la marató de lectura internacional “The Reading Rush” i he aprofitat per llegir un llibre que feia temps que m’havien recomanat, “Simon vs. the homo sapiens agenda”.

A més, el vaig escollir per poder complir un dels reptes de la marató: llegir i veure una pel·lícula basa en un llibre. Així que avui us porto la meva opinió sobre l’adaptació a la gran pantalla del best-seller de Becky Albertalli, “Con amor, Simon”.

La veritat és que la pel·lícula m’ha semblant divertida, tendre i emotiva. De fet, quan vaig escriure la ressenya de la novel·la, vaig dir que trobava a faltar més embolics i un final més apoteòsic. Curiosament, és com si m’haguessin llegit la ment, perquè a la peli vaig veure tot allò que em faltava al llibre. Ara bé, l’adaptació... això ja són figues d’un altre paner...

En poques paraules: sembla que els guionistes agafessin la idea central de la novel·la i després fessin el que volguessin amb ella (però incloent algunes picades d’ullet al llibre). Personatges i escenes eliminades, detalls canviats... De fet, em penso que no podria comptar amb els dits d’una mà les escenes 100% fidels.

La majoria dels personatges secundaris m’han semblat força plans i exagerats, mentre que al llibre tots evolucionen i acaben “sortint de l’armari” en algun sentit, i demostrant al món que no se’ls pot jutjar tant fàcilment. El cas del Martin és el més clar de tots, perquè a la peli el van convertir en un friki inepte, mentre que al llibre es reconeix que el noi pot ser hilarant i enrotllat que lluita les seves pròpies batalles emocionals (per no parlar del Nick, la Nora, etc.)

D’altra banda, el teatre és una part molt important en la vida del Simon, però a la peli gairebé no surt, i quan ho fa ens mostra un grup d’alumnes negats que intenten esgargamellar-se cantant Cabaret. Al llibre en canvi el grup d’en Simon està assajant “Oliver Twist” i té força talent (de fet, he trobat a faltar a la Taylor, un altre personatge sorprenent).

D’altra banda, la pel·lícula ens introdueix a d’altres personatges secundaris interessants, entranyables i divertits com el director de l’institut (que juga el paper d’interludi humorístic).  A  més, m'ha agradat veure les diferències entre els pares del Simon més remarcades: mostrant la cara més analítica de la mare i la més sentimental del pare... són adorables!

Per cert... en una entrevista a Becky Albertalli vaig llegir que bona part dels extres de l’institut són fans de la novel·la i n’hi ha que formen part del col·lectiu LGTBI, com un homenatge a en Simon.

Redoble de tambors... Si hagués d’escollir un sol, em penso que em quedaria amb el llibre.  A banda de que disposa de més temps per esplaiar-se en el creixement personal de tots els personatges, els correus electrònics entre el Simon i el Blue són el més romàntic i entranyable de tot plegat, i a la peli passaven molt desapercebuts en comparació.

Tant el llibre com la pel·lícula són entranyables i divertits a la seva manera, així que gaudiu dels dos i deixeu-vos sorprendre! ^.^

Mx