L'últim amor de Baba Dúnia

Editorial: Les Hores

Any de publicació: 2019

Sinopsis: Baba Dúnia viu en un poblet de l’anomenada zona d’exclusió de Txernòbil, un poblet que ja no hauria d’existir.

Mentre tothom a la resta del món es preocupa per l’origen de les fruites i les verdures que mengen i d’on venen el vents i els núvols que els envolten, ella, una dona gran i exinfermera, torna a casa per reconstruir la seva vida a la terra de ningú.

Hi ha altres antics veïns que també han tornat a aquell paratge. Hi ha aigua al pou, electricitat els dies bons i mengen hortalisses conreades als horts dels seus jardins. Els ocells canten més fort que en qualsevol altre lloc, les teranyines s’escampen lliurement i, de vegades, la Baba Dúnia parla amb el seu marit mort.

Però aleshores, un estrany arriba al poble i la petita comunitat veurà amenaçada la seva existència.

ressenya

“L’últim amor de Baba Dúnia”, em va cridar l’atenció des que el vaig veure anunciar com a novetat, doncs ens parla de la vida d’una dona octogenària que, cansada de fugir, decideix tornar al seu poble, dins de la zona d’exclusió de Txernòbil.

Ja fa 33 anys des que el reactor 4 de la central nuclear va descontrolar-se mentre els enginyers realitzaven unes proves per augmentar la seguretat dels reactors. Però el nucli va explotar. Tal i com explica l’article “Txernòbil, una amenaça invisible”: «el nucli va explotar i va alliberar quantitats de radiació que l’ésser humà mai havia arribat a experimentar. La central de Txernòbil va deixar anar 100 cops més radiació que les bombes nuclears llançades sobre Hiroshima i Nagasaki.»

Cúpula de protecció sobre el reactor 4, construïda el 2016

A dia d’avui encara és il·legal viure a la zona d’exclusió de Txernòbil. Malgrat això, ho fan unes 130 a 150 persones. Moltes són dones, que encara conreen la seva terra ancestral als 70 i 80 anys. Segons articles de l’any passat, hi ha gent nova que s’està traslladant als voltants immediats de la zona, buscant un lloc barat on viure, o fugint de conflictes bèl·lics.

Alina Bronsky es basa en tots aquests fets per presentar-nos una història emotiva, cínica i enginyosa, una reflexió preciosa sobre la vellesa i un homenatge a la natura. Ens recorda novament que la vida sempre s’obre camí, i mai es para a plànyer-se dels errors de la humanitat.

La protagonista, a qui tothom anomena Baba Dúnia, decideix fer el mateix i tirar endavant sense fer gaire cas dels esperits que la persegueixen. Tot i així, les noves circumstàncies que trasbalsaran la seva pacífica vida la forçaran a decidir: podrà fer les paus amb els errors del passat ara que el present la posa a prova?

Em penso que els personatges de la Baba Dúnia i els seus veïns estan molt ben construïts: són figures peculiars plenes de clarobscurs i maneres desesperades d’aferrar-se a la vida, que descobriran el valor de formar part d’una comunitat.

La meva preferida és sens dubte la Baba Dúnia, doncs em recorda a la sàvia bruixa Yaya Ceravieja, creada per Sir Terry Pratchett: una dona gran de poques paraules, que no s‘està per romanços ni té pèls a la llengua.

És una persona robusta per fora però tendra per dins, a qui tothom segueix encara que no sigui una líder reconeguda. Algú que estima la natura i sempre guarda les preocupacions al calaix per escoltar les dels altres.

Personalment, he gaudit coneixent la història a través dels seus ulls, perquè malgrat que l’autora no ens mostra tot els detalls, és capaç de dir molt amb molt poques paraules. A més a més, el llibre es llegeix en un sospir tot i el seu ritme lent, doncs és impossible no sobresaltar-se i admirar-se de l’actitud serena i clara de la Baba Dúnia envers un tren de vida tan excepcional.

El final, tenyit d’esperança, m’ha fet plorar com una magdalena, i us animo a conèixer “L’últim amor de Baba Dúnia”... Paraula de Mixa que us emocionarà!

Mx