Títol: El ramat perillós
Autor: David Nel·lo
Editorial: Bambú
Any d’edició: 2019
Sinopsis: La Blanca Marçal ha estat tota la vida professora d’institut. Ara que està a punt de jubilar-se, mira enrere i fa balanç de la seva trajectòria. Ha tingut força encerts, però també ha comès alguns errors. Per les seves classes han passat molts alumnes, alguns de ben problemàtics. Però n’hi ha un que no li marxarà mai del cap: encara recorda el dia que es va fixar per primer cop en el noi que seia a la punta de la segona fila, en Mirko Lloberes... Els inadaptats també són aquells que lluiten incansablement i a contracorrent perquè tot surti bé.
ressenya
“El ramat perillós” (novetat de Bambú) és una novel·la curta que t’atrapa i es devora en una tarda. L’estil és àgil i curull d’expressions i frases fetes, i la història està vertebrada per alguns poemes preciosos de Maria Mercè Marçal i W.B. Yeats entre d’altres.
He sentit la veu adulta de la Blanca, la protagonista i narradora, molt real i propera, i em sorprèn haver-la descobert en una novel·la juvenil (però que haurien de llegir molts adults i docents). Tot i així, penso que posar-se a la pell de l’altre d’aquesta manera és molt interessant, sobretot pels joves. Veure’s a través dels ulls d’un adult segur que fa reflexionar a més d'un!
Però la mirada de la Blanca cau de ple sobre el sistema educatiu, del qual en fa un tret concís però exacte... i en efecte, tal i com diu la sinopsis, el llibre és un homenatge als professors amb vocació autèntica. Ens planteja el debat etern dels bons professor, d’aquells que només ensenyen i d’aquells que a més a més es preocupen pels seus alumnes.
p.114 «El pastor coneix totes i cada un a de les seves ovelles. Moltes vegade els posa nom i sap el caràcter de cada una. Va més amb compte amb aquella que ranqueja i s’ocupa d’aquella altra que és una mica desnerida. […]
El gos d’atura, en canvi, ajuda al pastor d’una altra manera. La seva feina és mantenir el ramat a ratlla, i tant li fa qui sigui cada ovella. Borda, si cal, i espanta la rebel que no vol obeir el que mana el pastor. Tots dos, tant el pastor com el gos, vetllen pel ramat, però ho fan d’una manera molt diferent.
I jo, Blanca Marçal, professora i cap d’estudis, què he sigut a la meva vida a l’institut: pastor o gos d’atura?»
Després de llegir el llibre, crec que la Blanca no deixa de ser una barreja de les dues coses, quelcom que tot bon professor hauria de tenir. L’equilibri entre la compassió i la disciplina és complicat, però essencial. Un pastor sense gos d’atura no podria menar i protegir les seves ovelles dels llops, i un gos sense pastor només crearia tensió i malestar.
És per això que Nel·lo fa una dura crítica als professor que no s’impliquen amb els seus alumnes i els deixen per casos perduts. I potser sí que n’hi ha alguns d’irremeiables, però amb la majoria tan sols cal no tirar la tovallola. Com bé diu la protagonista, tots els joves es resumeixen en gent que busca afecte i comprensió.
p.8 «Què voleu que us digui, em penso que el que canvien són les formes, però no el fons. Ara es passen moltes hores davant les pantalles i pantalletes, i en altres èpoques devien guaitar per la finestra o sortien al carrer o es passejaven per la plaça per mirar i ser vistos. El que volen sempre és el mateix: desitgen que algú els estimi, que els facin cas, que no els maltractin. Volen riure i passar-s’ho bé i, a estones, si estan tristos, necessiten que algú en qui confien els asseguri que el món no és un lloc fosc i sinistre, que sempre hi ha esperança i el que avui és terrible demà només serà una record desagradable que es fondrà en el temps.»
La lliçó principal, doncs, és que la història es repeteix. Els humans sempre ensopeguem amb la mateixa pedra, però cada vegada busquem maneres més cruels de caure. I l’únic que ens cal per evitar-ho és l’empatia. Pensar abans d’actuar. Així que, tal i com diu Yeats: “jo t’he estès els meus somnis sota els peus; trepitja amb cura, que em trepitges els somnis”
Mx
Write a comment