Títol: Kambirí
Autor: Lluís Prats
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Editorial: Estrella Polar
Any de publicació: 2019
Sinopsis: La Kambirí, una nena africana acabada de néixer, és rescatada d’una patera a l’illa italiana de Lampedusa, juntament amb la seva mare morta i una setantena de migrants. Un metge decideix acollir-la i tot el poble l’ajuda a criar-la mentre intenten localitzar el pare de la nena.
ressenya
Mare meva, està clar que no puc llegir els llibres de Lluís Prats sense una capsa de kleenex al costat. Quina història més tendre i colpidora alhora.
Quan vaig veure que Prats havia publicat una nova història (a més a més guanyadora del Premi Ramon Muntaner 2019) vaig saber que en gaudiria. “Kambirí” és una història que molts coneixem... la de tantes persones immigrants que creuen el mar buscant el paradís i trobant la mort. Però també és la història d’aquelles persones que estan disposades a ajudar-los.
Tal i com s’explica a l’epíleg, el personatge protagonista (il dottore Niccolò Salviati) està inspirat en Pietro Bartolo “un metge que treballa a Lampedusa. De fet, des de fa un grapat d’anys, ha estat l’únic metge que atén els milers de migrants que són rescatats dia sí i dia també davant les seves costes per la Guardia di Finanza italiana i altres equips de salvament.
Doncs be, l’any 2016 va arribar a Lampedusa una nena de nou mesos; es deia Favour i era òrfena. La seva mare havia mort ofegada durant la travessia pel Mediterrani en bolcar la patera on viatjaven. Il dottore Pietro Bartolo la va rebre en arribar al port i va fer el que va creure que havia de fer: adoptar-la.”
Malgrat que finalment no va poder-ho fer perquè superava el límit d’edat legat per poder adoptar, el fet va tenir tant de ressò que centenars de famílies italianes es van oferir per adoptar-la. A dia d’avui, el doctor, conegut també com l’Àngel dels Migrants, ha estat distingit amb diferents honors: entre ells és cavaller de l’Ordre al Mèrit de la República Italiana.
Però “Kambirí” no només ens parla del doctor, sinó d’alguns dels habitants de la petita illa de Lampedusa. Tal i com explica Prats en diverses entrevistes “he escrit una novel·la de bones persones”, on persnonatges molt diferents entre ells s’uneixen per una bona causa, i on fins els vellets més garrepes i rondinaires demostren tenir en el fons un cor d’or.
Pel que fa a la preciosa prosa de Prats, de debò que sempre aconsegueix tocar-me la fibra. Aquest cop juga molt amb les repeticions de les metàfores, i lliga gairebé tots els capítols, com si no hi hagués pràcticament una separació.
La part que més m’ha xocat ha sigut, sens dubte, el principi. Amb tant sols 10 pàgines, Lluís Prats ens explica la esborronadora història de la mare de la Kambirí amb una bellesa dolorosament real, i terriblement simple.
p.7 «La darrera d’arribar a la sorra és una noia esvelta com la tija d’un gladiol. Es diu Alika Touré, la més bella. Fa vuit hores que camina, però encara ho fa com una princesa. La seva cintura es balandreja com si ballés la dansa de la Kakilambe al festival de primavera del seu Tessi natal. De l’esquena li penja un farcellet lleuger com un saquet de farina. A dins, hi dorm la Kambirí.
[…]
L’Alika Touré no ho sap, però durant un mes i mig ha fet més de tres mil quilòmetres amb la Kambirí a l’esquena. Ha travessat els deserts de foc d’Argèlia fins a arribar a aquella platja que les ha de dur al paradís.
[…]
Sap que mai més no veurà les planúries de Sahel, ni els camins color de sang d’Ansongo, ni veurà saltar els antílops entre els matolls, ni els colls prims pigats de les girafes.
Sap que mai més no sentirà el bramul de les lleones, ni la barrila dels elefants que al capvespre s’apropen al llac del Mansah, ni el soroll de la maça de l’àvia Shaira mentre mol el fufu al morter.
[…]
Tot fa pudor. al terra de la llanxa el combustible es barreja amb l’aigua salada i dibuixa capriciosos paramecis que la lluna pinta de plata. Serien bonics si setanta persones no estiguessin encabides en un espai apte per a vint.»
Entre aquest principi escruixidor, i un final ben emotiu, us puc ben assegurar que he llegit les darreres pàgines amb els ulls entelats. “Kambirí” és certament un cant a la vida i una crida a la solidaritat, però també una denúncia a les màfies que s’aprofiten dels anhels de tantes persones, i a tots aquells nàufrags que no reben l’ajuda que necessiten.
p.68 «-Quina és la llei del mar, Nero? –li pregunta el metge, seriós.
El vell pescador se’l mira d’una llambregada. No dubta ni un instant i li respon:
-Als nàufrags, se’ls ajuda.
-Doncs ja ho tes. Els ajudarem.
Tots dos ho saben prou bé perquè allò és una cosa que només coneixen els que han nascut en una illa. Deixar algú, qui sigui, a la mercè de les onades no està admès, ni tan sols es pot pensar. És la llei del mar i ningú la pot desobeir. I és tan forta, que si algun dia les lleis dels polítics prohibissin agafar migrants a bord, els pescadors ho continuarien fent.»
D’altra banda, estic molt contenta de que la il·lustradora Zuzanna Celej hagi tornat a col·laborar amb Lluís Prats... Cada vegada que miro la portada hi descobreixo nous detalls! Tant de bo també hi haguessin pàgines completes d’il·lustracions a l’interior, com en el cas de “Hachiko, el gos que esperava”.
I parlant d’aquesta altra bella novel·la... penso que costa molt encasellar les obres de Prats, i acabo abans animant-vos a tots (grans i petits) a llegir-les.
Està clar que perquè aquesta història tingui un final veritablement feliç per a tothom, haurien de canviar moltes coses a la nostra societat (la novel·la no aprofundeix en el que els passa després a totes les persones que arriben del mar) però tal i com diu a l’inici una cita del Llibre del Talmud: “Qui salva una persona, salva el món”.
Mx
Write a comment