El passat 17 d’octubre, l’auditori de la Biblioteca Manuel Arranz del Poblenou bullia de gent i rialles. Veïns, amics , familiars i coneguts es preparaven per donar la benvinguda oficialment al nou llibre de l’escriptora Àfrica Ragel: “Gran ocell de silenci”, una història d’amor i espiritisme ambientada a la Barcelona de finals del segle XIX.
El seu editor, Josep Lluch, va iniciar la presentació parlant sobre el llibre i explicant que “Vivim temps apassionats (en el mal sentit) i ens va bé evadir-nos. Per què enganxar-nos a Netflix quan podem llegir llibres com aquest? “
A continuació, el president de l’Arxiu Històric, Jordi Fossas, ens va situar a l’escenari històric de la novel·la, una Barcelona creixent i canviant. Tot seguint una guia de 1884, comentà l’evolució del barri, el lloc on la burgesia guanyava diners gràcies a les fàbriques, i els pobres hi malvivien.
I és que, segons deia Francesc Romeu “al Poblenou les fàbriques han estat els nostres monuments” Romeu, periodista i rector de Sta. Maria de Taulat, lloà la feina de documentació i ambientació de Ragel, doncs “hi ha molta novel·la històrica sobre l’època medieval, per exemple, però no pas tanta sobre finals del segle XIX”.
Romeu procedí a numerar el conjunt d’ingredients de la història: escenaris, fets reals, (com la Exposició Universal de 1888) dues històries d’amor i el món de l’espiritisme. Ens explicà que malgrat que l’època va créixer l’interès per la ciència i la investigació (sobretot de vapors i gasos) paral·lelament també ho va fer la intriga per tot allò desconegut. Fins i tot la Església s’hi va interessar, posant per exemple el cas de Mossèn Cinto Verdaguer, qui va tornar canviat del seu viatge a Terra Santa.
D'equerra a dreta: Francesc Romeu, Jordi Fossas, Àfrica Ragel i Josep Lluch
I de fet, la història de la concepció d’aquesta història no podria ser també més intrigant. Àfrica Ragel confessà que mentre observava una escultura al cementiri del Poblenou que li havia cridat l’atenció, una dona que hi havia anat a deixar una rosa blanca li explicà una història increïble. Malgrat que no va tornar a veure la dona, ni cap rosa blanca sobre la tomba, no va oblidar aquella narració.
Arrel de d’això, Àfrica va començar a fer indagacions, i es va assabentar de que l’arrel de Rauwolfia Serpentina (que fins i tot Gandhi utilitzava) també es feia servir per tractar la bogeria i la esquizofrènia, però a grans dosis produïen catalèpsia.
I parlant de tot plegat... durant la presentació vam rebre la visita sorpresa d’un parell de burgesos del segle XIX que es van quedar a escoltar l’acte amb nosaltres... o potser era tot producte dels gotets de Rauwolfia que s’havien servit abans de començar? ^^
Durant el torn de preguntes vaig voler saber si l’autora creia realment en la vida més enllà de la mort. “Jo només sé que m’han passat coses estranyes” em va contestar “i sempre penso que hi ha alguna cosa que ens acompanya” va respondre “també crec en el Santet” un famós personatge del Poblenou, que segons diuen, va fer algunes prediccions, inclòs el dia de la seva accidentada mort. De fet, a dia d’avui la gent s’apropa al cementiri del Poblenou per deixar-li notes amb els seus desitjos. “La mort conviu amb nosaltres, i et fa ser conscient de la necessitat de viure” recalcà.
Mx
Write a comment