Títol: Gran ocell de silenci
Autora: Àfrica Ragel
Editorial: Empúries
Any de publicació: octubre 2019
Sinopsis: El 1880, en ocasió de l’enterrament de la petita Àngela, dos preadolescents es coneixen i neix entre ells un enamorament. Es tracta del Guillem, germà de l’Àngela, i l’Alastair, filla d’un ric escocès resident a Barcelona i de l’Elisabet, una dona atreta per l’espiritisme, un corrent molt propi de l’època, que convivia amb el culte al progrés científic. La relació entre els dos adolescents i els intents del Guillem de comunicar-se amb la seva germana difunta, seran els eixos d’una delicada novel·la d’amor i de misteri amb el teló de fons de la Barcelona del modernisme, que prepara l’Exposició Universal, que viu l’emergència del primer feminisme, descobreix els primers opiacis i veu com emergeixen amb força els corrents espiritistes.
ressenya
L’escriptora Àfrica Ragel acaba de públicar amb Empúries la seva nova novel·la, “Gran ocell de silenci”, que té lloc al cor del Poblenou a finals del segle XIX.
Com bé explica la sinopsis, la història segueix a dos personatges de famílies molt diferents: el Guillem, fill de treballadors, i la Iona, filla d’una família benestant assentada al majestuós Passeig de Gràcia. La novel·la comença quan es coneixen en una de les situacions més esgarrifoses i oportunes que us pugueu imaginar...
El principi és certament una de les parts més impactants i poètiques del llibre:
p.13 «Els esperava ajagut sota les ales esteses d’un àngel gris. Només tenia dotze anys i ja ho havia perdut tot. I quan es perd tot, la tristesa s’encalla a la gola com una serp gruixuda. No la pots vomitar, no la pots fer fora, saps que sempre la duràs allà dins, ferint-te les entranyes amb els records de quan vas ser feliç»
A partir d’aquell dia, anirem coneixent la seva relació i la de les persones que els envolten, enmig d’una Barcelona que es transforma per la Exposició Universal. Els dos personatges estan familiaritzats amb la mort, i aquest gran ocell de silenci sobrevolarà els seus caps i condicionarà els seus camins.
Així doncs, la novel·la, més enllà d’una història d’amor a l'estil de Romeu i Julieta, ens planteja el dubte de la vida després de la mort. De fet, sembla que a Ragel la inspiració li va venir al cementiri del Poblenou (un dels escenaris principals del llibre). Al pròleg explica que:
«Estava capficada en els meus pensaments, observant aquella joia escultòrica, quan vaig sentir un sospir al meu darrere; una dona em somreia.
-La va encarregar la meva rebesàvia per al seu gran amor. Aquí descansen tots dos –em va dir mentre s’ajupia a deixar una rosa blanca al damunt-. Els va costar molt estar junts. Sota aquest marbre ho van aconseguir.
Sense adonar-me’n, em vaig trobar submergida dins la història que aquella dona em regalava, ambientada en un Poblenou emboirat, gris i humit de finals del segle XIX.
Mai no vaig saber si allò que em va explicar era real o només una invenció per guarnir la vida ‘una família qualsevol. He tornat al cementiri moltes vegades; la dona, no l’he tornat a veure mai més, ni tampoc mai no he trobat cap rosa blanca al damunt del marbre.»
L'escultura que inspirà Àfrica Ragel
“Gran ocell de silenci” (que pren el títol del poema de Màrius Torres, “Paraules de la mort”) també ens parla de seguir el teu cor i perseguir els anhels, quelcom que fa que els joves ens sentim bastant identificats amb els protagonistes. A més a més, la Iona, i la seva tieta Úrsula (un personatge d’allò més simpàtic, descarat i trapella) estan molt avançades al seu temps i m’ha agradat conèixer a dos dones fortes i independents com elles.
A més a més dels personatges principals, també trobareu algunes personalitats de l’època que fan breus “cameos” a la novel·la, des de Narcís Monturiol, fins a Amalia Domingo Soler. La veritat és que en aquest sentit m’he quedat amb la mel als llavis, doncs m’hauria agradat que les seves aparicions fossin llargues i els personatges hi interactuessin més.
Pel que fa a la història d’amor entre el Guillem i la Iona, tot i ser una història d’amor a primera vista, hauria preferit que els personatges parlessin més entre ells. Realment tenen temps de conèixer-se de veritat? De descobrir els seus interessos? Quan la flama s’apagui, seguiran tenint prou coses en comú? Haig de reconèixer que en aquet sentit el desenvolupament de la seva relació m’ha semblat bastant precipitat.
En general, però, la novel·la m’ha tingut ben enganxada, i vaig quedar-me llegint fins a la matinada per poder-me-la acabar i conèixer el desenllaç! Des d’un principi em va semblar una història curiosa, àgil, dolça malgrat tot i alhora apassionada. Ragel sap mantenir-te enganxat i fer la trama dinàmica, doncs a més a més dels punts de vista dels personatges, també n’anirà incorporat un tercer a través d’un antic diari.
p.164 «Dijous 25 de febrer de 1858 […] M’ha dit que era un regal. Que el llibre era meu. Meu, el llibre és meu. Crec que li gastaré les tapes perquè no deixo d’acaronar-lo. També em sembla que li gastaré les lletres, que en la negror dels seus caràcters trobaré la seva mirada, i en les paraules de l’escriptor, els seus pensaments.»
Així que a banda dels típics malentesos entre enamorats que em grinyolen una mica (he après que parlant la gent s’entén, i si no que els hi preguntin a Romeu i Julieta) la novel·la us captivarà per la seva extensa documentació i la intriga que l’envolta, des de la seva concepció fins al final. Preparats per emprendre un viatge en el temps, i potser fins i tot al més enllà? Esteu a punt per llegir les primers pàgines? Un dos tres... ja!
Mx
Write a comment