Quan vaig baixar de l’autobús a Amposta, em vaig adonar que havia viatjat junt a la llibretera Paula Jarrín sense saber-ho. I és que les dos assistíem a les XIV Jornades de les Lletres Ebrenques, que, com cada any, tenen lloc a la Biblioteca Juan Arbó (una biblioteca impressionant situada al costat mateix del riu).
Vam arribar just a temps perquè Jarrín preparés la seva activitat, una presentació de llibres infantils i juvenils. Alguns d’ells eren obra dels autors locals presents, i posteriorment es sortejarien entre els joves assistents perquè se’ls poguessin endur signats. La LiJbrera (com s’autoanomena Jarrín) havia creat una sèrie de capses amb llibres de la mateixa temàtica, per demostrar com sovint un llibre et pot portar a un altre, com si d’una ruta literària es tractés.
Mentre recomanava les novel·les i àlbums il·lustrats, Jarrín va aprofitar per reivindicar la necessitat de llegir per plaer, tenir una biblioteca personal i compartir les històries. De fet, ens va animar a copiar-li una pràctica curiosa: enviar postals amb frases de llibres per fer despertar les ganes de llegir als amics i coneguts.
Llibres de Cinta Arasa, Rosana Andreu, Ignasi Blanch, Àngel Burgas, germanes Besolí, Jesús Serrano i Guillem Riba
A continuació, al pis superior ens esperava una extensa taula rodona de novel·la negra. Hi participaven ni més ni menys que nou autors ben diversos, moderats per la sociòloga Daniela Gil. I la primera pregunta que els hi va plantejar girava al voltant del procés creatiu...
Maria Carme Roca (El far, Premi Prudenci Bertrana 2018) i Josep Viñas (La Sivella, 2018) van començar dient que tot i que no són escriptors de novel·la negra, algunes de les seves obres negregen força. Ambdós tenen el principi i el final clar, però de vegades els personatges secundaris li prenen protagonisme al principal, i de tant en tant ocorren canvis inesperats.
Anna Moner (La mirada de vidre, 2019) , fins i tot es plantejava l’escriptura com la pintura, “primer ho haig de veure tot al cap”. Paz Castelló (La llave 104, 2019) també afirmava que “matar és un art”, però afirmà que deixa que els personatges facin la feina: “tracto temes d’actualitat i em deixo portar per la intuïció”.
Paula Jarrín
Àngel Burgas, signant
Angeline Pfitzner (Los niños del éxodo, 2018) hi coincidia: “les històries m’escullen a mi, viatjo amb els personatges i escric amb impulsos”. Montse Sanjuan (Anna Grimm, memòria mortal, 2018) en canvi, afirmava desconèixer “la por al full en blanc” doncs sempre té clar el que vol escriure. “Ja sé qui ha sigut l’assassí, tan sols m’haig de preguntar per què” A més a més, afirmà que el simple fet de sortir a caminar l’ajuda a pensar.
Fàtima Llambrich també assegurà que el procés que ha emprat per escriure la seva única novel·la “Sense cadàver” (basada en fets reals) és poc glamurós. “Vaig fer servir posts-its amb la informació necessària que volia incloure, i altres amb anècdotes simpàtiques per airejar el text”. D’altra banda Margarida Aritzeta (Rapsòdia per una mort, 2018) també beu de la realitat per començar a construir les seves novel·les. “Començo buscant el titulat d’un crim a les notícies –perquè no només els assassinats són crims- el situo en una geografia i m’invento el final”
Àngel Burgas (Tots estimem l’Emma, 2018), autor sobretot d’obres juvenils, va resumir prou bé la qüestió: “hi ha autors de mapa i autors de brúixola, i jo sóc més d’aquests últims. Parteixo d’imatges reals, vivències, anècdotes que em queden gravades i les combino. I de vegades em deixo sorprendre pel final.”
Per últim, la moderadora Daniela Gil plantejà un debat tant antic com interessant: la realitat supera la ficció?
Pfitzner i Castelló estaven totalment d’acord en que l’afirmació és certa. Segons Paz Castelló: “Si vull ser fidel la gent no s’ho creu, diu que és inversemblant perquè la realitat pot ser més crua.”
Quelcom semblant li passava a Josep Viñas: “Allò que has escrit forçant els límits, resulta que ja li ha passat a vàries persones.” Segons ell, la realitat més aviat arriba a igualar la ficció, perquè, tal i com deia Fàtima Llambrich: “la ficció beu de la realitat”
Aritzeta exclamà, irònica: “Si la veritat supera la ficció, els escriptors ja podríem tancar i marxar a casa. Però com deia Aristòtil, no escriguis coses reals fantàstiques perquè no les creurà ningú.” Sanjuan també ho tenia clar: “No, la realitat no supera la ficció, perquè té uns límits” Potser per això Àngel Burgas assegurava que els joves busquen coses increïbles, cansats de la realitat.
D'esquerra a dreta: Angelina Pfitzner, Montse Sanjuan, Fàtima Llambrich, Paz Castelló i Maria Carme Roca
Anna Moner opinà que la ficció posa un espill davant de la realitat. “Per això els autors que tracten l’horror no ens hem de justificar” afirmà. Maria Carme Roca estava d’acord amb els dos punts de vista: “Els escriptors som molt capaços de superar la realitat, però de vegades els fet ens sorprenen.”
Tot un matí de debat ens havia fet entrar gana, així que va arribar l’hora de fer una pausa pel dinar de germanor, on tots els autors i participants de les Jornades dinàrem plegats.
Mx
Write a comment