La veu de les ombres

Tal i com us deia a la vídeo recomanació de lectures per a tots Sants, “La veu de les ombres” de Frances Hardinge ha sigut una alenada d’aire fresc que m’ha tingut enganxada fins al final.

Si us dic que la protagonista és una noia capaç d’escoltar i veure les ànimes dels difunts, potser no us ve de nou, però i si us dic que la trama té lloc a l’Anglaterra del segle XVII enmig d’una guerra entre el Rei Carles I i el Parlament? A més a més, hi ha persones que coneixen l’habilitat de la Makepeace i estan disposats a fer el que sigui per tenir-la al seu costat... 

Que no us espanti el gruix del llibre, perquè un cop comenceu a llegir no podreu para, i si bé la primera part de la història és més lenta, cada vegada s’anirà accelerant més. Tota la trama és un  engranatge ben engreixat, ple de girs inesperats i sorprenents que encaixen a la perfecció i acaben lligant tots els caps.

El llibre és ple de misteri, intriga i acció, però també és força dur i fosc, doncs sense ser morbós, et mostra la cruesa de l’època, i el toc paranormal et fa venir alguna esgarrifança. D’altra banda, l’estil narratiu de Hardinge millora encara més l’experiència. Una de les coses que m’ha agradat més d’ella és la seva capacitat per descriure els fets d’una manera tan sensorial: descriu amb molta traça els sentits, les emocions, el llenguatge corporal, i també sap copsar la personalitat dels personatges amb poques paraules. No he llegit l’original, però sospito que la traducció de Xavier Pàmies també ha contribuït a embellir la prosa de Hardinge.

Pel que fa als personatges, he aconseguit empatizar amb els protagonistes, i ha sigut un alleujament comprovar que la Makepeace és astuta, intel·ligent i té sang a les venes (a diferència d’altres protagonistes que de vegades tindria ganes d’escanyar). Si bé és cert que de tant en tant la sort l’acompanya, sempre sap improvisar i pensar ràpid quan es troba en un atzucac.