Títol: L’home llop i altres contes
Autor: Boris Vian
Traductor: Jordi Martín Lloret
Editorial: Viena Edicions
Any de publicació: octubre 2019
Sinopsis: Entre el 1945 i el 1952, just quan el món es despertava d’una guerra devastadora, l’inclassificable Boris Vian va escriure aquests tretze contes en què la seva desbordant imaginació sembla no tenir límits.
Aquest volum aplega alguns dels contes més imaginatius, juganers i provocadors d’aquest polifacètic artista.
ressenya
Quan vaig veure que Viena publicava “L’home llop i altres contes” no em vaig poder resistir a llegir-lo... Sabeu per què? Pocs mesos abans acabava de descobrir que la famosa cançó de La Unión “Lobo hombre en París” estava basada en un dels relats de Boris Vian. No us podeu imaginar quines ganes tenia de descobrir fins a quin punt s’havien inspirat en la història...
A més, Viena ha editat aquest recull per celebrar el centenari de l’autor, un artista que va viure moltes vides en només 39 anys, i també tenia curiositat per descobrir alguns dels seus contes més imaginatius i provocadors.
En primer lloc... Sí, la Unión va ser prou fidel a la història, però no gaire al to... Els relats de Boris Vian són irònics, irreverents i crítics amb la societat, en especial al conte de “L’home llop”, on un llop anomenat Denis té la inesperada oportunitat de conèixer el món dels humans de ben a prop. El més divertit de tot plegat és que el llop és educat, intel·ligent i vegetarià, i se’n fa creus de com d’hipòcrites, salvatges i impulsius arriben a ser els éssers humans... En canvi la cançó de La Unión (i sobretot el videoclip) sembla més aviat una història de terror.
Pel que fa a la resa de relats, ja us aviso ara que són polèmics, provocadors, un xic grollers i contenen altes dosis d’humor surrealista. De fet, Vian va arribar a ser nomenat sàtrapa de Collège de Pataphysique, una institució creada per Alfred Jarry i dedicada a la reivindicació de l’absurd.
De fet, el seu sentit de l’humor serveix per ressaltar com d’absurds podem ser els humans. La burocràcia, les classes socials, la religió... res surt ben parat del seu ull crític! La majoria dels relats són com el cafè sol... Punyents i amb un regust amargant, però que us faran estar desperts reflexionant una bona estona.
Això sí, alguns són més difícils de seguir que d’altres, especialment quan l’autor fa referència a temes que devien ser de rabiosa actualitat per a la societat dels anys 40 i 50. Tot així, també trobareu contes atemporals com el de “L’amor és cec”, on ens fa veure que els prejudicis ens impedeixen ser feliços. O quan ens parla de la precarietat dels músics a “M’ha trucat en Martin” (això tampoc ha canviat gaire).
I és que Boris Vian sabia de què parlava, doncs, tal i com us deia, va viure moltes vides. Fou escriptor, enginyer, trompetista, cantautor, dramaturg i crític de jazz entre moltes altres coses... A més, la seva veu narradora és molt flexible.. és capaç de posar-se a la pell des d’un dèspota fins a un mindundi...
En fi... Està clar que el sentit de l’humor és una de les característiques més especials de l’ésser humà, doncs gairebé a tots ens fan pena les mateixes coses, però cadascú riu per motius ben diferents. En el cas de Vian, el seu humor estrambòtic no és apte per a tothom.
I si bé és un xic massa especial per a mi, resulta innegable que els seus escrits continuen fent diana i deixen entreveure un coneixement profund de la naturalesa humana. Ah! I quan el llegiu no podreu evitar deixar escapar alguna riallada... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment