Relat basat en una notícia real
L’última cosa que recordava era el pes de la seva motxilla, i la melodia de la cançó que cantava camí de l’escola (Eshururu ruru... Yemamuye enate tolo neyilete *) quan unes mans li van tapar la boca per darrere i tot es va tornar fosc.
Després només era conscient de que es movien i que el dolor dels cops no la deixava raonar amb claredat. Només podia pensar en que ja no podria ser com la senyoreta Kamali, i ensenyar als nens del poblat. Què pensarien el seus pares quan sabessin que l’havien obligada a casar-se amb un desconegut? Els tornaria a veure? Eshururu ruru... eshururu ruru...
* Silenci, shhh, shhh, shhh... que la mare del fillet tornarà aviat...
***
Seiem resguardats de la calor. Mosques. Intento mossegar una. Olor de rostolls. Terra calenta, les restes del sopar. I una olor nova... olor de colla de micos pelats, els que caminen sobre dos potes. Ella badalla. Ell mou la cua, inquiet. També ho han olorat.
I de cop ho sento. Molt fluix, com el vent entre els baobabs. S’apropa amb les olors i sona entretallat, però ho reconec. És un lament. Un miol desesperat. Dreço les orelles. Aquest somiqueig... L’última vegada que el vaig sentir, també va ser l’últim cop que... el meu petit, curiós i juganer. No el vaig poder protegir.
Em poso en marxa sense pensar-m’ho dos cops. Ell i ella em segueixen. I llavors la veig. Enmig del grup. La veu que ronca i somica. És un cadell... de mico pelat. Ell i ella comencen a córrer. Els segueixo, i el grup de micos pelats ens veuen de seguida. Ara ells també corren... i fan olor de... aquesta també la conec: fan olor de por.
***
Fins i tot dies després, el sergent Wondimu Wedajo seguia fent-se creus d’aquella escena increïble. Ho recordava perfectament: els seus homes acabaven de detenir a quatre dels set segrestadors, i per fi havien trobat a la nena desapareguda... però no estava sola. Tres lleons seien al seu costat... custodiant-la? Impossible!
Quan els van veure arribar, els majestuosos felins donaren mitja volta i deixaren a la petita, aterrida però viva, com un regal. L’única prova de que realment havien estat allà fou el rugit, aquell rugit victoriós que va fer tremolar fins les fulles dels arbres entre els quals van desaparèixer.
Write a comment