Relat basat en fets reals
Tribunal Suprem dels Estats Units, Washington, 1893
- Silenci a la sala! –ordenà el jutge Horace Gray. I quan esgrimí la maça, la llum va arrencar centelleigs tant a la fusta polida com a la seva calba brillant.
Era el torn de l’advocat del demandant, que s’erigí amb tota la dignitat de què fou capaç, amb un llibre gruixut entre les mans. S’escurà la gola i procedí a llegir diligentment:
-Fruit comestible, de mida molt diversa, globós, ovoide o piriforme, sovint deprimit o lobat i solcat, de pela vermella, rosa o groguenca, dividit per dins en unes quantes cavitats i amb les llavors immergides en una massa mucilaginosa.
Tancà el diccionari i féu una pausa dramàtica abans de procedir.
-Senyor jutge, membres del Tribunal Suprem... El meu client, John Nix, fundador de John Nix & Co., i els seus fills, abasteixen la ciutat de Nova York des de 1839 amb tota mena de fruites i verdures fresques. Durant dècades ha pagat de bon grat els impostos sobre les verdures, però quan el senyor Edward L. Hedden va voler recaptar impostos aranzelaris sobre els tomàquets del meu client, aquest li volgué fer veure, sense èxit, que els tomàquets en veritat són fruites, ergo la Llei Aranzelària del 3 de març de 1883 no s’aplica en aquest cas. Senyoria, si em permet...
Diguéssim que no fou un judici particularment apassionant. L’advocat de l’acusat contraatacà llegint les definicions d’altres fruits que es consideren verdures, com ara “pèsol”, “albergínia”, “cogombre” o “carbassa”, i quatre testimonis de botànics i venedors després, el veredicte estava servit:
“La cort pren nota judicial del significat ordinari de totes les paraules de la nostra llengua; i els diccionaris no són admesos com a prova, sinó només com ajudes a la memòria i la comprensió del tribunal”
Segons la majoria del Tribunal Suprem, si bé el tomàquet és una fruita botànicament parlant, en el llenguatge comú de la gent, ja siguin venedors o consumidors, el tomàquet és una verdura.
-De fet, se solen menjar al sopar, amb (o després) de la sopa, el peix i les carns, i no com a postres, igual que les fruites generalment. –va concloure el jutge Gray, i pensà que aquell vespre degustaria una bona sopa de tomàquet. Sí, una d’aquelles tan cremoses i vermelles com la cara de John Nix al saber que hauria de pagar uns quants impostos més.
Write a comment