La Terra es veu preciosa en aquesta època de l’any. Als meus peus, la estratosfera. 21 kilòmetres de caiguda lliure. Què va dir aquell paracaigudista austríac? De vegades has d’estar molt amunt per entendre com de minúscul ets... A què estem esperant? M’inclino cap endavant i... Alehop! Per qui m’estigui mirant, ja no sóc més que un puntet diminut que s’allunya a cada segon que passa. I tot comença a donar voltes... Els confins de la terra brillen amb una llum blavosa que li hauria encantat a David Bowie...
Pot semblar una eternitat, però només fa tres minuts que caic... Busco l’anella del paracaigudes i durant un terrorífic instant no la veig... Sí, és a la meva esquerra. Estiro ben fort just quan el mar es va fent cada vegada més imminent... però no passa absolutament res! Oh, oh...
Tanco els ulls, i les ones m’engoleixen... Qualsevol pensaria (i amb raó) que és la fi, però per algun motiu segueixo respirant! Començo a fer braçades a mesura que les bombolles es dissipen al meu voltant i m’endinso en les profunditats d’aquest territori inexplorat.
El peixos em miren de reüll, estranyats de veure’m tan tranquil en el seu element. Veig espècies incomptables, algues que ballen sinuosament... de cop i volta una força aliena a mi em propulsa cap a la superfície. No m’ho puc creure! Estic cavalcant les onades sobre un dofí? Us ben juro que no he pres cap substància al•lucinògena abans de saltar...
I davant dels meus ulls apareix la costa, de sorra fina i daurada, coronada per una selva frondosa i exuberant. M’està cridant perquè l’explori, així que arrenco a córrer i d’un salt m’enfilo a la primera liana que veig... Ha! Si em veiés en Tarzan! Els micos em repten a seguir-los, segur que es pensen que no puc anar tan ràpid com ells... Que es preparin! Agafo impuls i... Qui s’ha oblidat de comentar-me que hi ha un petit PRECIPICI al meu davant?? Aaarghhh!
Fos a negre.
Oooh, quina pena! S’ha acabat el temps. Em trec les ulleres de realitat virtual i sospiro. Ha sigut... un passada!! Quan repetim?
Write a comment