Títol: A Bàrcino
Autora: Maria Carme Roca
Editorial: Columna Edicions
Any d’edició: 2020
Sinopsis: Amb gairebé vint-i-cinc anys, la Minícia pateix el rebuig del seu pare, Luci Minici Natal Quadroni Ver. El motiu: quan era molt jove, la Minícia havia estat amant d’en Teseu, l’home que va mortificar la vida del noble Minici i que, precisament, va morir lluitant contra ell. A l’afront s’hi suma un gran secret que la marcarà per sempre. Desconcertada i dolguda, seguirà, però, amb la seva vida: la passió per les curses de quadrigues i l’escriptura, l’amistat amb l’emperador Marc Aureli i l’emperadriu Faustina, la curiosa relació amb el seu marit Cneu, la complicitat amb el seu esclau Erasmius, l’entesa passional amb el centurió Luci Cecili Optat. Alhora, la Minícia intentarà recuperar l’estima del seu pare i trobar la persona que s’encarrega de complir una venjança, que no l’afecta només a ella i a la seva família, sinó a tot l’imperi.
ressenya
Aquests dies de pluja i vent, he aprofitat per viatjar en el temps sense sortir de casa amb l’última novel·la històrica de Maria Carme Roca... “A Bàrcino”.
El primer que m’ha cridat l’atenció, és la facilitat amb la que l’autora ens posa en situació. Només llegint els primers capítols ja et pots fer una idea general de la història (i sense conèixer la trama de la primera part, “Bàrcino”). L’autora reconeix a la introducció que “El lector podrà llegir independentment una història de l’altra, però si ha llegit la primera, hi trobarà la relació.”
En segon lloc, l’estil narratiu, a banda de ser directe i àgil, va fent salts en el temps a mesura que la Minícia (la protagonista) recorda el seu passat. És una tècnica que em va semblar curiosa a “El far”, i trobo que aquí també encaixa molt bé, encara que en aquest cas només hi hagi una narradora. Les escenes i records concrets que la protagonista anirà relatant s’intercalaran amb cartes escrites per ella mateixa, com peces desordenades d’un trencaclosques.
I és que una cosa que m’agrada de la Minícia (i que farà que molts lectors ens hi sentim identificats) és el seu amor per la lectura i l’escriptura. Celebro que això sigui perfectament compatible amb el seu amor pels cavalls i les curses de quadrigues. Malgrat que no estava ben vist que les dones s’interessessin per tot això, ella s’encarregarà d’apropar-se a les seves passions tant com li sigui possible, movent els fils de manera subtil.
Recordo perfectament que durant l’anterior festival de Barcelona Novel·la Històrica (en una de les converses que giraven al voltant de la Barcelona romana) l’escriptora Isabel Garcia Trócoli va reivindicar la necessitat de crear personatges femenins fora del tòpics a la novel·la històrica. Tal i com diu Maria Carme Roca al pròleg, això és justament el que ha volgut fer: donar veu a les dones. I a dones molt diverses i complexes... estrictes, rebels, dolces, humils, pèrfides, innocents. Però també a homes variats: reservats, coratjosos, melancòlics, poetes, perversos...
Pel que fa a la trama... m’hauria agradat més intriga i acció, però si la intenció de l’autora era mostrar-nos un retrat molt complet de la vida quotidiana de la societat romana, certament ho ha aconseguit. Observareu com era el seu dia a dia, com viatjaven, com es relacionaven, què celebraven, quines supersticions tenien i com intentaven mantenir el seu poder i influència.
Maria Carme Roca aconsegueix posar-nos a la pell de tots aquests personatges, fer-nos entendre què motivava els diferents cercles socials (i la veritat és que la naturalesa humana no ha canviat gaire en tots aquests segles). De fet, el llibre està ple de reflexions sobre la vida, els somnis, i els infortunis, i és un petit gran homenatge al savi i filòsof emperador Marc Aureli.
Si bé és cert que hi ha un gran misteri que us farà barrinar de valent (i que podria tenir conseqüències terribles per l’Imperi Romà) hauria preferit veure’l acompanyat d’altres incògnites i subtrames, enlloc de que vertebrés tota la novel·la. Els avenços en la resolució d’aquest conflicte són lents i un xic tramposos, doncs és impossible pel lector intentar endevinar la veritat sense les peces clau (que descobrirem prop del final). Hauria preferit tenir l’oportunitat d’esbrinar-ho per mi mateixa, una mica com a la novel·la negra: en la que totes les pistes són allà, però ocultes de forma subtil.
Si bé el llibre se m’ha fet un xic llarg i repetitiu cap al final, entenc que hi havia molta informació i que calia deixar respirar la trama. Malgrat que és una obra carregada de curiositats sobre la història, la cultura i l’arquitectura romana, en cap moment deixes de sentir que llegeixes una novel·la. Les descripcions tampoc són excessivament llargues, ans el contrari: m’han semblat justes per posar-nos en situació i fer-nos una idea de la complexitat i grandiositat de la societat romana.
La Minícia, visitarà tota mena de domus, circs i teatres de diferents ciutats de l’imperi Romà, fent cobrar vida i humanitat a les pedres que ara veiem inertes a les excavacions (que fàcil que sembla sobre el paper, i que difícil a l’hora de documentar-se!). L’únic que puc dir és que tantes visites m’han diluït el concepte de nus i desenllaç (aquest últim una mica apressat pel meu gust).
En general, no em considero una gran lectora de novel·les d’intrigues familiars, però m’interessen si tenen un rerefons peculiar i enriquidor, com en el cas de “A Bàrcino”. Només per això, ja retrocediria en el temps i el tornaria a llegir de bell nou... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment
llibertat presos polítics (Sunday, 09 August 2020 11:32)
Exquisida rigurositat històrica. Novel·la molt ben tramada que ens fa viure el temps de Marc Aureli, regalant-nos tot sovint, els seus magnifics pensaments. Enhorabona a la autora. Imprescindible pels amants de la novel·la històrica i/o pels de la bona literatura.