Títol: La filla de Vercingetòrix
Autor: Jean-Yves Ferri
Il·lustrador: Didier Conrad
Traductor: Daniel Cortés Coronas
Editorial: Bruño
Sinopsis: ¡Efervescència i enrenou a l'horitzó! La filla del cèlebre cap gal Vercingétorix, perseguida pels romans, troba refugi en el llogaret dels irreductibles, l'únic lloc de la Gàl·lia ocupada que pot garantir la seva protecció. I el mínim que es pot dir és que la presència d'aquesta adolescent diferent a tots els altres provocarà molts enfrontaments intergeneracionals...
ressenya
L’altre dia vaig anar a parar a les rodalies de la Sagrada Família amb una mica de temps lliure a les butxaques, i vaig aprofitar per descobrir una llibreria. Finalment la casualitat (i Google Maps) em va menar fins a Tòmiris, un espai acollidor al cor de Barcelona.
Volia saber si tenien l’última aventura d’Astèrix i Obèlix (perquè a la meva família som fans d’aquests personatges)... i vaig estar de sort! Malgrat que René Goscinny i Alberto Uderzo ja no són els encarregats de donar-los vida, Ferri i Conrad han sabut mantenir l’esperit de la seva creació. I... qui es pot resistir a passar una bona estona en companyia dels irreductibles gals?
A banda de les picabaralles i escaramusses habituals, està clar que “La filla de Vercingetòrix” és una paròdia de tot el que significa l’adolescència. De fet, coneixerem els fills de gairebé tots els personatges, des de gals fins a romans, els quals tindran un paper important a la història. N’hi haurà de rebels, pesats, pacifistes, enrabiats...
La protagonista, l’Adrenalina, representa el pes que han de suportar tots els fills de persones il·lustres. Complirà les expectatives de tothom i continuarà el llegat del seu pare? I si... això no és el que ella vol? I si tingués ambicions pròpies i molt menys sanguinàries? “La filla de Vercingetòrix” ens parla de trobar el nostre camí i lluitar pels nostres somnis, missatges que ja coneixem, però que sempre va bé que ens recordin.
Em va semblar llegir que algunes crítiques es queixaven de l’ús excessiu de jocs de paraules, i estic bastant d’acord. La gran majoria de punts d’humor giren al voltant dels noms dels personatges, frases fetes i accents quan parlen, així que acaba saturant una mica. Això sí... quina pressió devia tenir el traductor! Haurà sigut tot un repte per Daniel Cortés (i no he llegit l’original, però diria que l’ha superat amb èxit!)
A banda d’això, l’únic que puc objectar és que les aventures d’Astèrix i Obèlix sempre es fan curtes... En una sola tarda ens el vam llegir tota la família! Els riures i els somriures estan assegurats... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment