Matar un rossinyol

Editorial: Edicions62

Any de publicació: 2015

Sinopsis: «Dispareu a tants gaigs com vulgueu, però recordeu que és un pecat matar un rossinyol.» Aquest és el consell que un advocat dóna als seus fills mentre defensa l’autèntic rossinyol d’aquesta novel·la fascinant: un home negre acusat d’haver violat una noia blanca.

Des de la seva publicació el 1960, Matar un rossinyol, l’única novel·la de Harper Lee coneguda fins ara, ha rebut nombroses distincions, entre altres el Premi Pulitzer i Millor novel·la del segle XX, segons els llibreters nord-americans. Robert Mulligan en va fer una esplèndida adaptació cinematogràfica. Traduïda a més de quaranta llengües, amb més de quaranta milions d’exemplars venuts a tot el món, aquesta magnífica novel·la s’ha convertit en tot un clàssic.

ressenya

Estic convençuda que alguna vegada haureu sentit a parlar de “Matar un rossinyol”. Potser heu vist les famoses adaptacions a la gran pantalla, o les mencions que se n’han fet a altres pel·lícules i llibres. Potser us soni que va rebre molts premis (com ara el de Millor novel·la del segle XX). Jo sabia que era una novel·la que molta gent admirava, i ara per fi entenc per què.

“Matar un rossinyol” ens situa en un petit poble del sud dels Estats Units que s’està recuperant de la Crisis del 29. La narradora, l’Scout (Jean Louise) és filla d’un advocat molt poc corrent anomenat Atticus Finch, i el llibre són les memòries de la seva infantesa. El principi em va desconcertar, perquè coneixia la sinopsis i pensava que la història del judici seria la protagonista de la novel·la, però després vaig veure que trigava cent pàgines a que s’introduís el tema, i que un cop el cas es dóna per tancat encara falten cent pàgines més per acabar el llibre. Perquè aquesta obra va molt més enllà de la sinopsis.

Si jo l’hagués de descriure en poques paraules, diria que “Matar un rossinyol” és la història d’un poble i les vides de tots els seus veïns. D’un home recte i amb principis. Del racisme, però també de la hipocresia i la intolerància en general. De la fragilitat del sentit comú. De la pròpia naturalesa humana, i els veritables engranatges de la societat.

A través de les anècdotes de trapelleries i aventures de l’Scout i el seu germà Jem, anirem descobrint com funciona el poble de Maycomb, Alabama, el qual, malgrat ser fictici, podria representar qualsevol altre població del sud, o fins i tot del món. Un poble amb els seus rumors, llegendes, dones xafarderes, veïns excèntrics i persones honestes.

Després d’haver llegit l’obra de Harper Lee també m’adono per què tants lectors veneraven el personatge d’Atticus Finch. Costa descriure’l, perquè és molt especial! Un home serè, amable, honest, hàbil, coherent i lletraferit. Qui no voldria un pare així? Des de la mort de la seva dona intentarà inculcar els seus valors als seus fills tan bé com sabrà, encara que això vagi en contra de les convencions de l’època.

Tal i com diu l’Scout al final del llibre “Mentre tornava cap a casa vaig pensar que en Jem i jo ens faríem grans però que ens quedaven ben poques coses per aprendre, excepte potser àlgebra.” Durant els anys que comprenen la novel·la, els dos germans aprendran a no jutjar a la gent, a posar-se al lloc dels demés, i descobriran el veritable significat de paraules com “coratge” i “respecte”. Descobriran que sempre hi ha lliçons per aprendre de tothom, i que la majoria de persones són com són per les circumstàncies que els ha tocat viure.

p.261 «-No està ben fet, senyor Raymond, això de mostrar-te pitjor de com ets...

-No està ben fet però a la gent li resulta molt còmode. En confiança, Jean Louise, et diré que no bec quasi gens; però la gent del poble no podria entendre mai que si visc com visc és perquè m’agrada viure així.»

p.63 «Hi ha gent que està tan ocupada pensant sempre en l’altre món que no ha après a viure en aquest; només cal donar un cop d’ull al carrer per veure-ho.»

p.140 «Tenen tot el dret a creure-ho, i tenen tot el dret a que se’ls respecti l’opinió –va dir l’Atticus-, però abans de conviure amb l’altra gent haig de poder conviure amb mi mateix. L’única cosa d’aquest món que no funciona per majoria és la consciència de cadascú.»

p.148 «Volia que veiessis com era; volia que veiessis què és ser valent de veritat, perquè no t’imaginis que una persona valenta és algú amb una escopeta a la mà. Ser valent és no rendir-se tot i saber que no hi ha res a fer. No te’n surts quasi mai, però hi ha vegades que sí.»

p.164 «-A vegades convé no demostrar tot el que saps. No és educat... Segon, a la gent no els agrada tenir al costat algú que saben que sap més coses que ells. Els mortifica. Encara que parlis bé no faràs que n’aprenguin. Són ells, que ho han de voler; i, si no en volen aprendre, el que has de fer és callar o parlar com parlen ells.»

D’altra banda, també m’ha sorprès que l’estil narratiu sigui gràcil i lleuger. El punt de vista innocent de l’Scout fa ressaltar encara més les injustícies, i malgrat que alguns fragments m’han resultat un xic repetitius, la lectura enganxa i no es fa pesada.

Per últim, ressaltar que Lee aconsegueix lligar molt bé les diferents subtrames, i al final acabes trobant tot el sentit de l’inici del llibre. “Matar un rossinyol” us farà somriure, patir, xerricar de dents i barrinar de valent. És un tresor de llibre, i quan el llegiu us acompanyarà durant molt de temps... Paraula de Mixa!

Mx