Crida 148 - «XIUXIUEIG» - El llamp de la vida

Quan la màquina va rebre la primera llampegada de corrent, es va posar en marxa amb un xiuxiueig, lenta però inexorablement. Cada vegada més conscient del ritme i compàs que havia de seguir, començà a muntar les parts de la criatura minuciosament. El seu creador, a una distància prudencial, observava embaucat com la màquina donava vida a allò que fins llavors només havien sigut imaginacions seves. I tot plegat gràcies a unes senzilles mans i una mica d’electricitat!

Pàgina a pàgina de paper reciclat, el llibre anava prenent forma gràcies als pedaços d’històries que havien vist la llum abans que ell. Totes elles cosides entre si (o enganxades amb pega). Però juntes només eren un embolcall més, un recipient buit d’esperit. Un cursor pampalluguejant en un document de Word en blanc. El que les nodria d’ànima eren les petites paraules que duien gravades.

Però malgrat això, a les pàgines els faltava alguna cosa... Als llibres, immaculats com una criatura acabada de néixer o una casa prefabricada, els mancava personalitat. En el fons, l’únic que anhelaven era col·leccionar cicatrius... al llom, a les solapes... Ferides de guerra i alhora glorioses medalles que mostrar al món amb un orgull silenciós.

L’autor veia la seva creació i s’adonava que la màquina només els havia modelat. Al capdavall, potser sí que necessitaria una tempesta. Un implacable vendaval de lectors que arrasés els prestatges i buidés els expositors. Però sobretot, que llegís cada una de les paraules del seu interior amb ulls llampegants per donar-los, per fi, la vida.

Mx