L'últim gat birmà

Títol: L’últim gat birmà

Autora: Rosa Moya

Il·lustrador: Luciano Lozano

Editorial: Bambú

Any de publicació: 2016

Sinopsis: Des que sent uns miols misteriosos, en Charlie Parker no aconsegueix aclucar l’ull ni es concentra a l’escola. Fins que una nit, la llum violàcia d’uns ulls felins li arriba des d’una de les finestres del luxós pis de la seva veïna, la respectable senyora Margaret. Pot ser que aquesta dona hagi segrestat un gat? Mentrestant, al monestir birmà de Mandalay, el monjo budista Hui Gen es pregunta on pot haver anat el petit Hsaya, l’exemplar més jove d’una raça sagrada de gats amb uns poders increïbles.

Com a punt fort de la novel·la, destacaré el seu exotisme, doncs la història té lloc entre Londres i Mandalay. Diria que aquesta és la primera vegada que llegeixo un llibre que té lloc a Birmània! Rosa Moya fa una descripció idíl·lica dels paisatges, i en ressalta la filosofia budista.

En una entrevista a “L’illa dels llibres” deia que volia parlar sobre «Com acceptar i apreciar el que tenim, un dels camins per ser feliços; que els nostres actes condicionen el nostre present i aquest el nostre futur, en definitiva, que nosaltres som els constructors de la nostra vida, que nosaltres escrivim el nostre destí; que la generositat ens fa més rics…»

A més, es nota que Moya ha vist amb els seus ulls els llocs que descriu! «Va ser l’any 2003 quan vaig viatjar a Tailàndia amb el meu marit i gràcies a l’atzar vam poder creuar la frontera a Birmània, quelcom que no estava previst. Un viatge inoblidable que va inspirar la novel·la, però també els meus gats són responsables de la creació d’aquest llibre. Des que era petita, n’he tingut uns quants. Em captiven!»

Els diferents canvis de perspectiva entre Anglaterra i Birmània fan que la trama sigui molt àgil! M’hauria agradat que la portada ressaltés més això, enlloc de tan sols insinuar la forma d’una pagoda al títol.

Malgrat que els personatges són bastant caricaturitzats i innocents, agraeixo que Moya ens demostri el per què de les accions dels personatges més “malvats”, i insinuï que la gent no sempre canvia, encara que se’ls doni la oportunitat.

La narració també és propera i entranyable. L’autora fins i tot trenca la “quarta paret” literària per adreçar-se directament els lectors. En algunes ocasions ens llença preguntes perquè empatitzem més amb els personatges, i d’altres posa a prova la nostra memòria, reptant-nos a recordar petits detalls de la història. Tot i que pot ser un element de joc, m’ha acabat semblant més aviat un test de comprensió lectora (i això no m’ha fet gens el pes).

Resumint, serà millor que no li busqueu els treus peus al gat a la història (i mai millor dit! ^.^). Accepteu les grans casualitats, passeu per alt les incongruències, i quedeu-vos amb els preciosos missatges d’amistat, humilitat i felicitat. Paraula de Mixa que us faran reflexionar!

Mx