Títol: Totes les bèsties petites i grosses
Autor: James Herriot
Traductora: Mar Vidal
Editorial: Viena Edicions
Any de publicació: 2020
Sinopsis: La segona part de les memòries novel·lades del veterinari James Herriot. En aquest segon volum, el protagonista, que ja té el paper d'ajudant de veterinari rural més assumit i les particularitats dels pagesos de Yorkshire una mica més apamades, continua vivint experiències estrafolàries i imprevistes. I a més, hi irromp una noia molt bonica per la qual el protagonista se sent atret irremeiablement, si bé no està gaire segur de ser correspost, sobretot perquè cada vegada que queden hi ha un cataclisme amb bèsties desfermades pel mig.
ressenya
Si la primera part de “Totes les bèsties” em va encantar i no podia parar de recomanar-la, aquest nou volum d’aventures m’ha robat el cor. Encara no havia arribat a la meitat i ja havia plorat i rigut pels descosits. Senzillament... quina delícia!
A més, si bé el primer volum no tenia un fil conductor molt marcat (un jove veterinari acostumant-se a la vida rural) aquest cop m’ha encantat anar descobrint la història de com el nostre protagonista va conèixer l’amor de la seva vida. Entre casos insòlits, entranyables i commovedors, en James intentarà guanyar-se el cor d’una noia ben eixerida, forta i independent. Però deixeu-me que us digui que no serà flors i violes... Sembla que tot estigui condemnat a sortir-li malament!
Des del primer capítol us vindran unes ganes irrefrenables de marxar fora de la ciutat i respirar aire fresc enmig de camps interminables. Es nota que Herriot es va enamorar de Yorkshire, perquè les descripcions que en fa són realment precioses. Tot i així, em penso que qualsevol persona que hagi viscut a pagès s’hi pot sentir identificat per moltes milles que els separin.
I també des del primer capítol recobrareu l’esperança en la humanitat. És un sentiment que em costa descriure, però vindria a ser l’alegria de saber que hi ha gent que no es rendeix, que deixa el cor en allò que fa, i que desafia l’impossible dia a dia. També he experimentat grans dosis d’admiració per la gent que viu de la terra. A través dels seus relats, Herriot ret homenatge a tants treballadors humils però dignes fins al moll de l’os. Tan dignes que la gent més rica i orgullosa ni tan sols els hi arribaria a la sola de les espardenyes.
Però Herriot no jutja, tan sols es dedica a narrar i a deixar subtils reflexions surant a l’aire. A través dels seus animals, el jove veterinari descobrirà facetes ocultes de persones molt diverses. I quina santa paciència que tindrà!!! Entre la gent condescendent, la despistada, la caragruixuda i la inconscient anirà ben servit! Fins i tot estarà a punt de deixar-hi la pell! Qui diu que ser veterinari al camp és tan idíl·lic?
Llegiu-lo, paraula de Mixa que us enamorarà!
Mx
Primeres imatges de la gravació de la nova sèrie sobre "Totes les bèsties petites i grosses"
Write a comment
Maresdelfin (Saturday, 23 May 2020 23:15)
No havia vist la teva ressenya! Totalment d’acord amb el que comentes! Jo m’he quedat enamorada de la història, d’ell, de tots els animals, de tots els personatges... Tot! ♥️