Aquest 2020 s’ha estrenat una nova adaptació de “La crida del bosc” de Jack London protagonitzada per Harrison Ford. A la vegada, el segell juvenil l’Altra Tribu, ha decidit reeditar aquest clàssic amb una traducció actualitzada de Ferran Ràfols, així que era la ocasió ideal per portar-vos un nou llibre vs. pel·lícula.

Moltes gràcies, @meyonbook per haver-me acompanyat a escoltar la crida del bosc! ^.^

En general m’ho vaig passar molt bé amb la pel·lícula. És divertida, emotiva i espectacular. Les gairebé dues hores em van passar volant, i, malgrat el final dramàtic, no us deixarà amb mal gust de boca.

Per on començo? Al llibre, Jack London descriu molt bé els paisatges i et fa sentir part de l’expedició, però la pel·lícula fa que ho puguis veure amb els teus propis ulls. Uns paisatges preciosos i unes escenes d’acció extra et fan viure més intensament el viatge del Buck. D’altra banda, si bé l’esquelet central de la història és molt fidel, l’adaptació coixeja per moltes bandes.

·       Family friendly

La violència i la cruesa del llibre desapareixen gairebé per complet. Com a màxim en Buck rep una garrotada i algunes mossegades durant tot el llargmetratge. A més, el propi Buck experimenta un canvi radical: passa de ser un gos orgullós, altiu, calculador i ambiciós, a un tros de pa, sapastre i empàtic.

·       De “la llei del garrot i els ullals” a “la llei del bon samarità”

Al haver suavitzat tant la història, l’esperit del llibre es perd en gran part. “La crida del bosc” no només ens parla de tornar als orígens i fer cas dels instints, sinó de matar o morir. London deixa molt clar al llibre que a la natura no hi ha lloc per la compassió, mentre que la pel·lícula reivindica l’empatia i la generositat.

·       Políticament correcte?

Entenc que hagin volgut canviar el sexe d’algun dels personatges, però d’altra banda el paper dels indígenes ha desaparegut pràcticament. Per fer que no tinguin res a veure amb el desenllaç, canvien alguna de les escenes més dures (creant incoherències a la trama).

·       Una història d’amistat menys potent

El que més em va emocionar del llibre és la relació entre en Buck i Jack Thornton. És molt especial, i els dos es salven la vida mútuament. Diguéssim que a la novel·la la seva relació és més potent, mentre que a la peli és més ensucrada. A més, a la pel·lícula han volgut dotar a Thornton d’un passat i d’un objectiu més noble que no pas buscar or... el resultat és molt típic i innecessari.

Ho he tingut força complicat a l’hora de prendre una decisió, però declararé un empat. Si bé com a adaptació no acaba de funcionar, “La llamada de lo salvaje” em va semblar una pel·lícula entranyable. Les escenes d’acció que han afegit, els punts d’humor i els increïbles paisatges fan que visquis una experiència rodona, però us recomano que llegiu el llibre per copsar el veritable missatge de London. Paraula de Mixa que és una història que no oblidareu!

Mx