Títol: Marina
Autora: Gemma Pasqual i Escrivà
Editorial: Jollibre
Any de reedició: 2019
Sinopsis: Marina s'ha traslladat de la seua tranquil·la Oliva a la precipitació de la ciutat de València. Res és com es pensava, i la dura realitat s'ha obert als seus ulls. És testimoni d'un segrest, descobreix la cara amarga del feixisme, del racisme... Però també la cara dolça de l'amor...
ressenya
L’últim dels llibres que he llegit de la campanya “De monstres? Només en contes!” és “Marina” de Gemma Pasqual. Segons Jollibre “L’assetjament és una realitat que té repercussions negatives en el benestar, el desenvolupament i l’exercici dels drets de qui el pateix. En Jollibre considerem que la literatura infantil i juvenil és una eina idònia per erradicar l’assetjament”
Si visiteu la pàgina web de la campanya trobareu articles, llibres recomanats i pòsters. Un d’ells assegura que “La convivència és comprendre que les diferències no poden separar-nos”. Una frase que li va com anell al dit a la novel·la de Pasqual.
El que més m’ha agradat d’aquesta novel·la és que ens posa a prova des del principi. Quan coneixem la Marina, la protagonista, és molt fàcil empatitzar amb ella. Li agrada sortir amb els seus amics, anar a comprar al centre comercial, i té por de començar una nova vida lluny del seu poblet. Però de cop, a la gran ciutat, lluny de la gent que coneix, veurà que les persones reaccionen de forma estranya quan la veuen. El lector no sap el motiu fins ben entrada la novel·la, i quan t’adones del per què, la realitat et colpeja amb una bona “clatellada educativa” (tal i com diu el mestre Cristian Olivé).
A banda de tractar temes com el racisme i l’assetjament, Pasqual ens demostra que tots aquests sentiments acaben desembocant en conductes radicals. La Marina descobrirà què és el feixisme i lluitarà al costat de nous companys per defensar els seus drets. Per evitar que la història es repeteixi.
El llibre es llegeix molt ràpid, i m’ha donat la sensació que Pasqual tenia més aviat la voluntat d’explicar que no pas de narrar, ja que el seu estil en aquesta novel·la és una mica pla i molt directe.
Pel que fa als personatges, la Marina tindrà sort de rodejar-se de persones que li faran costat, i d’una família que li donarà suport al 100% (penso que una mica massa i tot per ser creïble)
La veritat és que aquesta m’ha semblat la més dura de les quatre novel·les. Tal i com ens deixa intuir el primer capítol, hi haurà morts tràgiques, records dolorosos i personatges cruels. Gemma Pasqual fa un retrat d’una realitat que cada vegada és més present als instituts... la de joves que es mobilitzen i surten al carrer a dir prou.
Mx
Write a comment