[CAT] Cuatro corazones con freno y marcha atrás / Los ladrones somos gente honrada

Feia temps que tenia ganes de llegir Enrique Jardiel Poncela, i per fi ho he fet amb un parell de les seves divertides i surrealistes obres de teatre. M’he estrenat amb aquesta edició de Austral, que em va regalar un amic lector, i que combina “Cuatro corazones con freno y marcha atrás” i “Los ladrones somos gente honrada”. Una edició molt completa plena de notes al peu i un apèndix amb informació extra sobre l’autor. Us la recomano si voleu entendre millor les referències ocultes i algunes expressions antigues, a més de conèixer a fons la filosofia de l’autor.

En primer lloc diré que les dos obres m’han sorprès: són irreverents, juguen amb l’absurd i resulten tremendament divertides. Però si hagués d’escollir, diria que la que m’ha agradat més ha sigut “Cuatro corazones con freno y marcha atrás”.

Es tracta d’una obra peculiar que fa grans salts en el temps entre actes, i té escenaris variats i exòtics. Juga amb la ciència ficció i les relacions de parella, i ens demostra allò que tants vampirs literaris han corroborat dècades més tard... que la vida només té sentit quan s’acaba, i que sovint desitgem allò que no podem tenir. Les situacions del tercer acte són especialment còmiques, i el final deixaria de pasta de moniato al propi Benjamin Button.

D’altra banda, “Los ladrones somos gente honrada” és en efecte una comèdia amb tocs policíacs. El seu missatge és clar: de vegades l’anomenada “gent honrada” té menys principis que els “delicuents”. Poncela paròdia al propi Sherlock Holmes creant un misteri cada vegada més intrigant en el que tothom sembla sospitós. Els esdeveniments desencadenaran un garbuix d’identitats hilarant, però haig de reconèixer que m’ha costat seguir la trama amb tants personatges (22)!

Però sobretot, ambdós obres són un retrat punyent a les diferents classes socials i emanen una crítica vigent a la societat. Poncela carregava contra la hipocresia i el matrimoni, i ningú sortia gaire ben parat de les seves comèdies d’embolics! Jo el consideraria “l’Oscar Wilde espanyol”, perquè -estiguem més o menys d’acord amb la seva ideologia- és impossible no riure amb el seu cinisme i enginy... Paraula de Mixa!

Mx