Gainsbourg i Dalí, moi non plus

Ja portava un temps fent tastets d’aquest assaig periodístic, i finalment m’he decidit a llegir-lo d’una sentada. No sóc una gran admiradora de Gainsbourg i Dalí, però el viatge del periodista Pere Francesc Rom per investigar el seu passat m’ha cridat l’atenció. Va trigar vuit anys a recopilar tota la informació que buscava sobre aquests dos artistes, i cada capítol d’aquest llibre traspua admiració i respecte.

Fins a quin punt van influenciar-se mútuament aquests dos genis extravagants? Què volien demostrar al món amb les seves excentricitats? L’autor està decidit a arribar al fons de les seves motivacions i anar més enllà dels prejudicis. Es nota que Rom volia conèixer de veritat als dos genis, i finalment va aconseguir treure’ls la màscara i despullar la seva “persona" sense jutjar-los.

p.95 «Des que naixem aprenem uns codis de conducta segons el territori i la societat en les quals vivim, uns codis que mantenen un suposat ordre. No obstant això, si algú s’allibera per viure fora d’aquest codi... alarma! Acaba convertint-se en un boig alienat. Dalí i Gainsbourg van viure al marge d’aquest codi establert, aprofitant-se’n també pels seus objectius i per ubicar-se en una zona políticament incorrecta.»

p.98 «A Dalí des de petit, fins als seus últims dies, li sortia natural fer-se el boig, mentre que Gainsbourg va aprendre a fer-se el boig al llarg de la seva vida. Em va constar força temps arribar a aquesta conclusió. Odio els reduccionismes i en periodisme, en la major dels casos, ens hi veiem desgraciadament abocats. Em desagraden perquè dona la impressió que una vida por reduir-se a un qualificatiu, a una paraula, a una frase feta.»

L’assaig és àgil de llegir, doncs barreja la narració dels passos que va seguir Pere Francesc Rom amb els descobriments i declaracions que va anar recopilant. Mica en mica, el lector entendrà qui era veritablement el cantant Serge Gainsbourg i què l’unia a Dalí. El que m’ha resultat més curiós ha sigut conèixer algunes de les anècdotes i polèmiques més sonades que van protagonitzar i la quantitat de personalitats que es van creuar al seu camí. Realment van ser uns showmans llegendaris!

p.109 «En llegir tots aquests testimonis i els del mateix Dalí, amb el temps vaig passar de riure menys les gràcies del pintor i començar a percebre-les també com “patotxades”, com diria el mateix [Josep] Pla. És impossible entendre a Dalí sense la provocació i aquest alter ego, com també passar amb Gainsbourg. Totes aquestes “patotxades” que van realitzar tenien un clar objectiu i són d’una gran transcendència per la seva història i per explicar el seu èxit. O sigui que són “patotxades" d’interès perquè parlen de com la gent és capaç d’actuar per aconseguir els seus objectius, en aquest cas la fama, l’èxit i el reconeixement públic.»

D’altra banda he gaudit veient el procés de recerca exhaustiva de l’autor. M’ha resultat enriquidor seguir les seves passes i ser testimoni de la seva tenacitat. Rom no amaga els moments de frustració i desesperació que va viure, però la seva perseverança va donar fruits. Em quedo amb consells periodístics com aquest:

p.147 «A vegades un és conscient que amb deu minuts té temps de sobres per aconseguir un bon titular, però en la majoria dels casos, i més encara en el món cultural, els grans titulars arriben cuinats a foc lent, quan ja s’ha assolit una confiança amb l’entrevistat i aquest va desprenent-se de totes les cuirasses i es va relaxant, i, el més important, té temps de recordar. La confiança és bàsica en una entrevista, és la que trenca aquella barrera de cristall.»

En fi, Rom admirava moltíssim a Gainsbourg, i de ben segur que no va ser fàcil indagar en els moments més foscos de la seva vida (ja ho diuen... “No coneguis els teus ídols”). Tot i així, el resultat és un homenatge i una reflexió al voltant del cantant i el pintor que ens mostra la seva cara més humana... Paraula de Mixa.

Mx