El nen que no podia viure lluny del mar

Una de les característiques de la centenària editorial Salvatella és la seva aposta pels llibres sobre intel·ligència emocional, i avui us porto la ressenya d’un dels contes de la col·lecció “Natura i emocions”.

«Ja fa temps, Saint Exupéry va dir molt encertadament que “l’essencial és invisible als ulls”. Aquesta col·lecció pretén, a través del propi conte i de les activitats que es proposen al final del llibre, fer del món de les emocions quelcom més visible i comprensible.»

“El nen que no podia viure lluny del mar” és el quart títol de la col·lecció i gira al voltant de la resiliència. A través d’un conte breu, però amb una narració bella i delicada, ens anima a afrontar els canvis amb actitud positiva. El protagonista, en Dax, ens demostra que si obrim bé els ulls i la ment, podem descobrir elements positius a tot arreu i aprendre a transformar situacions que ens frustren en oportunitats per superar-nos a nosaltres mateixos.

I aquí està la clau de tot plegat: aprendre’n! Al final del llibre, a la “Rebotiga de les emocions”, trobareu més informació sobre la resiliència, “una aptitud que no és innata sinó que podem practicar i desenvolupar al llarg de la nostra vida si som capaços d’eliminar creences negatives i crear hàbits positius.” 

Està clar que això és més fàcil de dir que de fer, i per aquest motiu el llibre també ens proposa un parell d’activitats per canalitzar la ràbia i posar a provar la nostra capacitat d’adaptació.

Pel que fa a les il·lustracions, diria que la meva preferida és la de la portada, doncs transmet pau i serenitat... i em fa venir moltes ganes de banyar-me en aigües cristal·lines! Acabo la ressenya amb un fragment del conte, que farà les delícies de tots aquells que ens hem deixat seduir pel mar... Paraula de Mixa!

p.4 «En Dax se sentia un dels nens més afortunats del món. Cada matí, en llevar-se, obria la finestra de la seva habitació i pensava que no hi havia paisatge més meravellós sobre la capa de la Terra. A l’alba, els seus ulls contemplaven la bellesa del mar i el seu horitzó infinit. […] Si feia bo, li faltava temps per banyar-se a les aigües blavoses del seu estimat oceà.

Quan en sortia, frisava per estirar-se damunt la sorra i notar com el sol li feia pessigolles en eixugar les minúscules gotes de mar que havien quedar per tot el seu cos. Quan el sol començava a pondre’s i el cel es vestia de tons rogencs, taronjosos, a voltes lilosos, en Dax s’asseia a contemplar el mar i el seu bell horitzó. S’asseia a assaborir aquell màgic moment del dia: la unió del sol amb el mar era el seu comiat fins a l’endemà.»

Mx