Títol: El soroll que fa un cargol salvatge quan menja
Autora: Elisabeth Tova Bailey
Traductor: Ricard Vela
Editorial: Més Llibres
Any d’edició: 2020
Sinopsis: Mentre una malaltia estranya la manté prostrada al llit, Elisabeth Tova Bailey observa un cargol que han recollit del bosc i li han deixat a la tauleta de nit. Bailey es converteix així en una narradora astuta i divertida de la vida d'aquest petit animal i alhora de la malaltia que pateix ella mateixa. El resultat és un viatge extraordinari i commovedor, de poc més de 150 pàgines, que ens parla de supervivència i capacitat de recuperació i ens demostra com pot il·luminar el món natural la nostra existència.
ressenya
De petita em fascinaven els cargols. M’encantava observar-los, donar-los de menjar, organitzar curses entre ells... De tant en tant me’ls enduia a casa uns dies i els tornava a deixar en llibertat. Potser per aquest motiu el títol d’aquest llibre em cridà especialment l’atenció... i quina va ser la meva sorpresa en descobrir quantes coses desconeixia sobre aquestes criatures tan increïbles. Perquè sí, aquest assaig parla sobre cargols. Però també sobre la naturalesa humana, la malaltia, la superació personal...
p.23 «De vegades, la supervivència depèn d’un centre d’atenció molt concret: una relació, una creença o una esperança que es manté en equilibri al límit de la possibilitat. O d’alguna cosa encara més efímera: la manera com el sol passa a través del vidre dur i aparentment impenetrable d’una finestra i escalfa la manta, o com el vent, invisible excepte en les seves conseqüències, fa tant de soroll que se’l pot sentir a través de les parets amb aïllament d’una casa.»
El llibre comença en el moment que El cargol va arribar a la vida de Elisabeth Tova Bailey. Fou el regal més insospitat d’una amiga seva, qui se’l va trobar al bosc i li va deixar en un test de violetes. Com que el trastorn neurològic que tenia a Bailey convalescent només li permetia observar amb atenció tot allò que l’envoltava, cada cop va anar quedant més intrigada per la naturalesa del cargol...
Durant la primera part de l’assaig, les observacions de l’autora es barregen amb records del seu passat, i a mesura que el llibre avança, cada capítol et sorprèn amb curiositats realment fascinants sobre els gasteròpodes. No només trobareu testimonis de científics i biòlegs, sinó també d’escriptors, poetes i filòsofs: des d’Aristòtil fins a Patricia Highsmith...
Està clar que Elisabeth Tova Bailey no és l’única que al llarg de la història s’ha preguntat com deu percebre el món un cargol, però de ben segur que ningú s’hi havia emmirallat d’aquesta manera. Què deuen tenir en comú el cargol i ella? Quantes lliçons hauríem d’aprendre els humans d’aquesta criatura solitària? La natura no deixa mai de sorprendre’ns, i Tova Bailey ens ho recorda en aquest assaig únic.
p.86 «Si nosaltres, els Homo sapiens, ens pensàvem que estàvem a càrrec del planeta, aquí hi ha una evidència ben clara que és tot el contrari. L’humil cargol i tot el seu clan han estat deixant a la Terra una petjada molt més antiga, i molt més enganxosa, que no pas nosaltres, que som criatures molt més recents. Em quedava molt clar que els gasteròpodes haurien d’ocupar els titulats de la portada del The New York Times, i que els mamífers, particularment els humans, hauríem de quedar relegats a la secció de breus. Però el fet és que, en aquell moment, amb la seva ràdula multidentada, l’enzim que li servia per digerir la cel·lulosa i la seva manca de visió, era més probable que el meu cargol es mengés el Times que no pas que se’l llegís.»
Tal i com diu el periodista Jordi Benavente a la seva fantàstica ressenya, l’estil narratiu d’Elisabeth Tova Bailey és hipnòtic, poètic, àgil i tendre. El seu talent per narrar i descriure et transmet pau interior, i les seves pinzellades iròniques et deixen amb un somriure als llavis al final de cada capítol.
p.33 «Quan es posava en marxa per a una expedició, els tentacles se li allargaven expectants i se’l veia segur de si mateix sobre el lloc cap on anava, com si el que anava a buscar es trobés només uns centímetres més enllà. […] Amb aquell moviment misteriós i fluid, el cargol era el mestre de taitxí per excel·lència.»
“El soroll que fa un cargol salvatge quan menja” (que, per cert, descobrireu a la pàgina 20) és una joia que no puc evitar recomanar-vos... Paraula de Mixa! No només en gaudireu, sinó que us animareu a reflexionar sobre molts aspectes. Al capdavall, si no som conscients de les complexes meravelles d’un ésser tan petit, què més ens estem perdent?
Mx
Write a comment
Marieta (Wednesday, 16 September 2020 14:35)
Bones!
Sincerament, no sé si m'animaria a llegir aquesta novel•la, sobretot pel tema que tracta (una persona malalta). Tot i així em sembla interessant per la part de la superació. De moment no crec que la llegeixi, però igualment moltes gràcies per la ressenya i per ajudar-me a conèixer aquesta novel•la.
Una abraçada, bones lectures i fins la pròxima!
Marieta ~ Relatos de una náufraga