L’espia a qui li agradava el menjar de l’escola

Títol: L’espia a qui li agradava el menjar de l’escola

Autora: Pamela Butchart

Traductora: Scheherezade Surià

Il·lustrador: Thomas Flintham

Editorial: Bindi Books

Any d’edició: 2020

Sinopsis: A l’Izzy li fa molta il.lusió que l’hagin escollit per fer-se càrrec de la nena nova de l’escola. La Mathilde és francesa i l’Izzy i els seus amics es moren de ganes d’ensenyar-li el seu Cau i ajudar-la a evitar els menjars de l’escola (també coneguts com VERÍ). Però resulta que a la Mathilde li encanta el menjar de l’escola i fins i tot REPETEIX! I llavors lliguen caps: la Mathilde és una espia i ha vingut a esbrinar els seus SECRETS.

p.15 «En Zach, la Jodi i la Maisie són els meus amics. En Zach viu al pis de sota nostre i la mare diu que som amics des que érem nadons. I sóc amiga de la Jodi des del primer dia de Primària, quan es va agafar a la cama de la seva mare i no la va deixar anar fins que el Zach i jo vam començar a apartar-li els dits d’un en un.»

Aquest cop l’Izzy i els seus amics no només s’enfrontaran a espies infiltrats, sinó també al perill dels tòpics i els estereotips, i ens donaran una lliçó d’empatia. A més, estic totalment d’acord amb l’Izzy... els adults tenen un cervell diferent al dels nens (i sovint els tracten amb condescendència).

Potser la imaginació d’aquesta colla d’amics és hiperactiva i desbordant, però plegats demostren que mai hauríem de perdre el nen que portem dins (o deixar que el cervell ens canviï de color):

p.101 «Un cop la mare em va dir que algunes vegades l’avi oblida que ja no estem en temps de guerra perquè el seu cervell és vell. I em va dir que el meu cervell és jove i està sa. I després d’això ja no vaig poder parar de pensar en cervells. Em preguntava com devia ser el meu cervell i de quin color era. I com seria el cervell del meu avi i de quin color seria. Potser el meu cervell era groc amb taques taronges i el de l’avi, gris amb una petita taca rosa al mig, tal com el pare cuina els bistecs.»