Durant la marató de lectura internacional Reading Rush 2020 vaig animar-me a llegir la famosa novel·la de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows “La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” . La vaig devorar en un dia (em va encantar!), i em moria de ganes de reviure la història veient l’adaptació a la gran pantalla.

No és fàcil transformar una novel·la epistolar en una pel·lícula, però és ben possible (vegeu “Llibre vs. Pel·lícula: 84 Charing Cross Road”). Si l’adaptació és fidel i enginyosa, pot arribar a complementar el llibre meravellosament... Sí, ho heu endevinat, s’apropa un gran PERÒ.

Per no tenir, la pel·lícula ni tan sols va arribar aquí amb el títol correcte, sinó que va ser traduït per: “La societat literària i el pastís de pela de patata”. Sé que el nom original és una mica confús, però una cosa és una societat que gira al voltant de la literatura i els pastissos de pela de patata (com podria ser de jardineria i calçotades) i una altra és una societat literària + un pastís que passava per allà. Però en fi, no us capfiqueu en aquest error, perquè creieu-me quan us dic que és el menor dels seus problemes.

“La societat literària i el pastís de pela de patata” és una pel·lícula lenta i de plorera fàcil. Vaig acabar passant ràpid la meitat de la cinta, i us puc assegurar que si l’hagués vist primer, no se m’hauria passat pel cap llegir el llibre.

Indignant. Zero patatero. Caca de la vaca. Ja us aneu fent una idea, oi? Tot està malament: des de la història de la formació de la societat literària fins al final del llibre. Tan sols té en comú amb la trama original alguns punts estrictament necessaris perquè es pugui reconèixer vagament el llibre. És com quan et prens un refresc de nom (m’ho invento) “Cola-loca-cola”: et resulta familiar, però hi ha massa coses que no encaixen. No és més que un fantasma del que hauria de ser. 

La Juliet, enlloc de ser una esperada amiga a Guernsey, es converteix en una periodista tafanera que ningú ha invitat a venir. De fet, passa de ser una noia irònica i independent, a convertir-se en una veritable pàmfila. Les cartes desapareixen pràcticament per complet (tres o quatre de rigor al principi i para de comptar). Es suprimeixen personatges i es redistribueixen les seves històries entre els que queden (que no tenen res a veure amb els originals). I enlloc de regnar complicitat i companyonia, hi ha hostilitat i amargor.

Perquè si a l’obra de Mary Ann Shaffer li treus pràcticament totes les cartes, la ironia, les anècdotes més divertides, i canvies la trama... et quedes amb un drama avorrit amb un toc de sonso romanticisme.

Recordo que el final de “La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” em va semblar hilarant i diferent. Gens embafador, però alhora increïblement romàntic. Incloïa un malentès, un diari d’investigació detectivesca i un esquinç de turmell. El de la pel·lícula? Típic i previsible.

Feia temps que no ho tenia tan fàcil a l’hora d’escollir un guanyador. Llegiu el llibre i oblideu-vos que existeix un pel·lícula. Paraula de Mixa que ho agraireu!

Mx