La música que sona quan acaba la cançó

Títol: La música que sona quan acaba la cançó

Any de publicació: 2020

Sinopsis: La Berta, separada i amb dues filles, i la Tània -de tornada al país amb la seva nòvia africana després de molts anys viatjant- es retroben en un temps tan convuls com els mesos que envolten l'1 d'Octubre. Comparteixen el record de la mare morta massa jove víctima d'un càncer i el d'en Cesc, que ha format part de la vida de les dues; i la mort de l'àvia poc abans de fer cent anys se suma a les pròpies crisis personals de les dues germanes.

La desaparició d'aquella dona valenta nascuda en un poble del Pirineu, que, de nena, va sobreviure a la misèria de la seva vall ajudant una trementinaire, i, que, malgrat el dolor de la guerra i les penúries del franquisme, va donar a llum a tres filles amb un ànim extraordinari, fa trontollar la memòria familiar.

I la Berta i la Tània hauran de prendre el relleu de les dones que les han precedit i construir el seu futur al peu del Cadí, on tot va començar i on encara sona la música entre les muntanyes.

ressenya

“La música que sona quan acaba la cançó” és una història de moltes històries. És una nissaga de dones que les han vist de tots colors. Són dos germanes davant d’una cruïlla. D’una banda, la Tània (una rodamón rebel) es comença a plantejar posar arrels a algun lloc, i de l’altra, la Berta (mare divorciada i estressada) es proposa capbussar-se en la història familiar. Mentre llegia no podia evitar pensar en aquella frase de l’escriptor Terry Pratchett que deia... “si no saps d’on véns, no saps on ets, i si no saps on ets, probablement vagis per mal camí”. Així doncs, les dues hauran de tornar al passat per fer front al futur, i encarar-se amb antics fantasmes que les persegueixen.

Amb aquesta novel·la, Marta Grau reivindica la importància de preservar la memòria històrica dels avis, i critica durament el masclisme, la violència de gènere, les crueltats de la post-guerra, l’oblit forçat dels perdedors... L’autora no té pèls a la llengua, i a través de les cabòries de les seves dos narradores li pren el pols a la societat i el sistema educatiu.

També fa una reflexió molt encertada sobre com les emocions incideixen directament en la nostra salut: està clar que hauríem de parar-nos a escoltar el nostre cos més sovint, perquè és l’altaveu de les nostres angoixes i preocupacions.

p.164 «No pensava res, només feia. Però, de sobte, el cos m’ha fet parar i aleshores he hagut de pensar-ho tot de cop. Dins meu, de sobte, ha deixat de cabre-hi tot, s’ha omplert, i si no paro, començarà a vessar, i si vessa, no sé pas què pot inundar.»

Tot i que les històries d’aquesta novel·la m’eren molt familiars, el que marca la diferència és com s’expliquen, i he gaudit de l’estil narratiu de Marta Grau. Les seves metàfores converteixen fins allò més quotidià en poesia, i és capaç de mantenir la intriga al llarg del llibre a mesura que anem descobrint les baules ocultes del passat de les protagonistes.

p.193 «-[...] El Passeig no és una rambla qualsevol, és un carrer viscut, ple de memòria, de moments que fan olor i que són tan nostres que gairebé els podem tocar amb les mans. […]

-I el cel també és nostre?

-I tant! Però només els trossets que ens diuen coses. Per exemple, el cel de la Seu, que és tan blau i que gairebé mai no té cap núvol. A mi el que més m’agrada és el de l’hivern, que se’t clava dins els ossos i només el pots treure pel baf que surt de la boca en respirar. Però jo tinc altres cels, per exemple, el cel de les terres de l’Ebre, que es reflecteix sobre les façanes de les cases de colors, i encega, i en l’ombra recta que es dibuixa al paviment, dels balcons, les flores i les senyores que les reguen, hi ha el meu trosset de cel, i és al terra.

-Avi, quines coses que dius. Un cel enmig de la terra?

-Ja m’ho diràs quan coneixeràs els teus cels. […]

L’avi tenia guardada tota la seva infantesa en aquell trosset de cel, i per això era tan seu i per això l’enyorava. No s’enyoren les ciutats, sinó la vida que t’hi descuides.»

Alguns dels escenaris de la novel·la: la serra del Cadí, la Seu d'Urgell, Adraén, Tibidabo

Al desenllaç de la novel·la, serem testimonis de com es creen nous principis (i desitjo de tot cor que tinguin un final feliç!). Això sí, la tercera part és plena d’escenes emotives que semblen les últimes, però que s’enllacen amb més i més capítols. Està clar que l’autora volia lligar fins l’últim cap de la trama, però crec que menys hauria sigut més.

En fi, acabo la ressenya amb una de les cites que resumeixen millor l’objectiu d’aquest llibre... Paraula de Mixa que us emocionarà!

p.312 «La paraula escrita ens permet participar, compartir, des d’un amagatall segur, net i sec, fora del perill que implica viure, prendre partit, enllardar-se les sabates amb el fang amb què es transforma la terra molla de les muntanyes. I després de llegir, podem tornar al nostre temps amb una nova mirada, perquè els personatges de ficció ens han prestat els seus ulls, i amb els seus ulls podem mirar-los i estimar-los, sobretot, perquè ens han deixat veure les seves debilitats. Els seus errors. És llavors quan, potser, tenim una capacitat major d’apropar-nos i allunyar-nos de qui ens ha precedit, i entrar de ple dins la nostra vida, de novel·la, i començar a protagonitzar-la. Has de ser la protagonista de la teva vida, li deia l’àvia a la Tània, i m’ho deia a mi. Quina saviesa, les àvies. Tan poc que l’hem escoltada. Però mai no és tard, em diu l’àvia des d’on sigui que sigui ara. Només cal cosir el temps.»

Mx

Llegiu un tastet online de "La música que sona quan acaba la cançó"