Títol: La presonera II
Autor: Marcel Proust
Traducció: Josep M. Pinto
Editorial: Viena Edicions
Any d’edició: 2019
Sinopsis: En aquest desè volum de la cèlebre «A la recerca del temps perdut» les sospites que l’Albertine manté relacions amoroses amb altres noies determinen el narrador a sotmetre-la a interrogatoris cada vegada més inquisitius, a partir dels quals ell reflexiona a l’entorn de la possessió, l’enamorament i la gelosia. La insistència amb què li demana explicacions fa que l’Albertine s’adoni que, per continuar fruint dels avantatges de la seva situació de mantinguda i, alhora, poder disposar de la seva llibertat, d’ara endavant haurà de saber dosificar amb molta cura les mentides i les mitges veritats.
En aquest volum hi ha també trames secundàries de gran importància, com la vetllada musical organitzada pel baró de Charlus a casa dels Verdurin, a la qual han estat convidades algunes de les filles de les famílies de més renom de l’aristocràcia. El fet que aquestes invitades felicitin al baró i no pas a l’autèntica amfitriona, la senyora Verdurin, fa que aquesta ordeixi una venjança per enfonsar el baró de Charlus davant dels membres del seu cercle d’amistats.
ressenya
Aquest estiu he pogut acabat de llegir amb calma “La presonera II”, un dels volums publicats per Viena Edicions de l’extensa saga “A la recerca del temps perdut”. De fet, ha sigut la meva primera incursió en la prosa de Marcel Proust i n’he sortit victoriosa però baldada (he sigut una kamikaze? digueu-m’ho als comentaris). Encara que no conegués d’avançada els personatges, m’he anat acostumant a ells, i m’he pogut fer una idea de la trama anterior sense problemes.
Això sí... reconec que en un principi la lentitud de la trama em va exasperar (el nostre protagonista triga 50 pàgines a entrar a la festa on ha estat convidat). Però després vaig tenir una revelació, i vaig comprendre que això és totalment secundari. Més enllà dels fets, el més important és analitzar les reflexions iròniques, punyents i poètiques de Proust, i deixar-se amarar pels ambients tòxics i hipòcrites de l’alta societat que aquí s’hi representen. Els rumors, les excentricitats, les conxorxes, les enveges, l’arrogància, la luxúria, els engranatges de poder... Proust ens demostra que els humans som molt fàcils de manipular, que caiem en els prejudicis que censurem, i oblidem que sota la superfície de la societat hi bullen mil ardits.
Ara bé, llegir-lo no és que sigui exigent, és, com diuen en anglès “the next level” (el següent nivell). La seva prosa em fa evocar el taulell d’escacs tridimensional de Star Trek, doncs és capaç de tractar varies trames a la vegada i anar saltant d’una a l’altra. A més, les seves frases són tan llargues, denses i plenes de parèntesis que el fil dels seus pensaments acaba convertit en un garbuix difícil de desenredar. Ni tan sols hi ha un sol capítol que permeti al lector respirar.
Tal i com diu el booktuber Jan Arimany del canal Trotalibros, “a Proust l’has de llegir en un moment molt específic que et permeti concentrar-te: un moment en el que et vingui de gust llegir quelcom molt complex, que t’encantarà però t’exprimirà el cervell al màxim. Fins i tot us recomanaria que ho combineu amb una segona lectura simultània que sigui molt lleugereta per compensar la complexitat de Proust”.
Tot i que en el meu cas no he gaudit de la història, m’ha resultat un repte emocionant, i destaco molts petits fragments, com ara algunes frases de l’anàlisi apassionat sobre literatura que fa Proust a través de l’obra de Dovstoievsky... o el concert a la vetllada Verdurin (per la manera sinestèsica en que és capaç de descriure la música).
p.76 «Mentre que la sonata s’obria amb una albada lilial i campestre, dividint la seva candidesa lleugera però per suspendre’s a l’entrellat lleuger i tanmateix consistent d’un bressol rústic de mare-selves sobre geranis blancs, l’obra nova començava enmig d’un agre silenci, en un buit infinit, sobre superfícies llises i planes com les del mar en un matí d’oratge, i, per construir-se progressivament davant meu, aquest univers desconegut sorgia del silenci i de la nit en una rosa d’aurora.»
p.86 «Em demanava si la música no era l’únic exemple del que hauria pogut ser –si no s’hagués produït la invenció del llenguatge, la formació de les paraules, l’anàlisi de les idees- la comunicació de les ànimes.»
p.87 «En diverses ocasions tornava una o altra frase de la sonata, però cada vegada canviada, per un ritme, per un acompanyament diferents, la mateixa i tanmateix una altra, de la mateixa manera que tornen les coses a la vida.»
Però en aquestes 271 pàgines trobareu reflexions sobre molts altres temes, com ara l’homosexualitat al llarg de la història, l’art com a sinònim d’allò que les paraules no poden expressar, la naturalesa humana més irracional, la destrucció sense límits de la gelosia... De fet, la segona part del llibre gira completament al voltant de les paranoies geloses del narrador, un personatge controlador, amargat i neuròtic. Qui és al capdavall més presoner, ell (de les seves paranoies) o la seva mantinguda?
M’ha resultat inquietant ser testimoni de les maquinacions en sang freda del nostre protagonista: ja sigui per confirmar les seves sospites, o retenir l’Albertine al seu costat a qualsevol preu. Però més d’hora que tard aprendrà que la vida no es pot controlar, i molt menys l’ànima de l'ésser humà.
Mx
algunes cites destacades:
p.237 «L’amor és l’espai i el temps fets sensibles al cor.»
p.244 «El desconegut de la vida de les persones és com el de la naturalesa, que cada descobriment científic ajuda a fer recular, però sense anul·lar-lo.»
p.241 «La realitat és el més hàbil dels enemics. Pronuncia els seus atacs en el punt del nostre cor on no els esperem, i on no hem preparat defensa.»
p.225 «[…] els grans literats no han fet mai altra cosa que una sola obra, o més aviat, han refractat a través dels medis diversos una mateixa bellesa que aporten al món.»
p.120 «Tothom té pressa sempre, i se’n va en el moment en què hauria d’arribar.»
p.68 «Com tot poder eclesiàstic, jutjava les febleses humanes menys greus que allò que pogués afeblir el principi d’autoritat, perjudicar l’ortodòxia, modificar l’antic credo, en la seva petita església.»
p.59 «La bona societat és com el gust sexual: que no se sap fins a quines perversions pot arribar un cop ha deixat que les raons estètiques dictin les seves leccions.»
p.45 «Si només tinguéssim membres, com les cames i els braços, la vida seria suportable. Malauradament duem a sobre aquest petit òrgan que anomenem cor»
Write a comment
David. (Sunday, 23 August 2020 11:09)
La Recerca és una obra càpdalt, de lectura imprescindible, però no sempre recomanable.
Trobo que has sigut prou kamikaze començant per aquest volum. T'has perdut tot el procés d'enamoràment/obssesio del protagonista que comença en A l:ombra de les noies en flor.
Així i tot, Proust compensa l'esforç de la lectura i més en aquesta meravellosa traducció d'en Pinto.
Si vols llegir-lo una mica més sense ordre, fes un salt enrere i llegeix Un amor de Swan. Personalment, encara conservo l'olor de les orquídies des de la primera vegada que m'hi vaig apropar.
Mixa (Sunday, 23 August 2020 22:02)
Moltes gràcies per la teva recomanació, David! Prenc bona nota. Realment llegir Proust ha sigut tota una experiència.
Merci de nou per deixar el teu comentari!
Mx