Escac al destí

Títol: Escac al destí

Autor: Lluís Llach

Editorial: Univers Llibres

Any d’edició: 2020

Sinopsis: Un crit en la foscor passa desapercebut al castell. L’endemà es descobreix un cadàver, la identitat del qual pot fer trontollar la dinastia del regne de Magens. El jove prevere Orenç és l’encarregat d’investigar el crim. La seva condició de bastard del rei Ebrard d’Albir el situa a prop de les esferes de poder. Però l’encàrrec és enverinat: un pas en fals i pot quedar atrapat en la teranyina de lluites soterrades, passions i ambicions sense mesura. La traïció assetja la casa dels Albir. Les aspiracions de Roma de mantenir l’estatus religiós de la zona contra l’heretgia albicar enterboleixen encara més l’entramat polític. I la guerra sembla inevitable. L’Orenç només rebrà l’ajuda de la Brilhèta, una serventa de palau que li mostrarà un món que el jove i inexpert capellà desconeix. Però cada pas en la investigació és un esglaó més que l’acosta perillosament a una veritat incòmoda.

El nostre protagonista és el jove prevere Orenç, el fill bastard del rei Ebrard d’Albir, i l’encarregat d’esclarir la mort de la reina Bal (però també d’esbrinar quin és el seu lloc al món). D’entre tots els personatges, el seu és el que m’ha semblat més perdut i desorientat al taulell d’escacs. Tot i que l’arc d’algun personatge m’ha semblat massa forçat, la seva evolució és la més interessant, perquè comença sent ben innocent i obtús (aaaahhhh, de vegades sembla que vingui d’Arbeca!). De fet, mai no aconsegueix avançar en la investigació d’assassinat pel seu compte sense l’ajuda de la Brilhèta, el meu personatge preferit (i el que millor sap jugar les seves cartes!). Quina noia més astuta i intel·ligent! Brilhèta for the win!

En general, però, tots els personatges són més complexos del que semblen a primer cop d’ull (igual que la naturalesa dels seus actes). De vegades l’autor ens permet llegir les seves ments, perquè siguem conscients de fins a quin punt estan calculats tots els seus moviments, o perquè descobrim fins on arriba la seva hipocresia. I és que el veritable protagonista de la novel·la és el poder: les conxorxes, la marea de fidelitats, els clarobscurs de l’Església, les croades religioses, i el tràfic d’informació.

p.56 «En cap cerimònia ni pràctica sacerdotal es sent tan ungit per Déu com quan seu al setial de les confessions. Pensa que res, ni tan sols l’espasa, manifesta tant poder com el senyal de la creu quan absol els pecats d’un creient. A un feligrès que ha d’esquivar la fam, la pobresa, la malaltia i la crueltat d’altres humans, el sagrament de confessió li assegura la salut de l’ànima, única propietat perdurable d’un ésser esporuguit. Aquest és l’egregi poder del servidor de Déu i, per això, la gent s’agenolla davant seu, perquè, tot i saber-se tan efímers, els procura la immortalitat.»