Encara som nosaltres

Títol: Encara som nosaltres

Autora: Sandra Comas

Editorial: La Campana

Any d’edició: 2020

Sinopsis: L’Àngel i en Pol són dos amics d’infantesa que als dotze anys van viure un esdeveniment que els va marcar les vides. Ara fa uns anys que no es veuen —des que en Pol se’n va anar a viure a Nova York, després de descobrir un secret familiar relacionat amb aquell episodi de la infància—, tot i que s’han anat comunicant per correu electrònic. Però un dia l’Àngel rep un missatge d’en Pol en què l’informa que ha de venir uns dies a Barcelona, i li demana si es pot estar al seu pis, que ja havien compartit de joves.

El retrobament posarà de manifest que el dia a dia dels dos amics no és tan perfecte com s’havien explicat des de la distància. Per molt que s’esforcin a dissimular, el castell de mentides en què han convertit les seves vides s’esfondrarà i, quan hagin caigut totes les màscares, s’adonaran que el secret per encarar el futur cal buscar-lo en el passat: encara poden ser ells.

Cada focus de llum és un dels punts de vista dels tres personatges principals: en Pol, la seva germana Agnès, i el seu amic d’infantesa Àngel. Cadascun d’ells es troba en una cruïlla vital, un moment de les seves vides en el que hauran d’escollir. Mica en mica anirem descobrint els seus anhels per tot allò que hauria pogut ser, les pors que no van confessar, les obsessions que els persegueixen, les llàgrimes reprimides, i la veritat dolorosa que els aguaita.

La novel·la us sorprendrà amb més d’un gir inesperat, però, potser per la negror de la portada, m’esperava un thriller tèrbol. Penso que una coberta marítima li faria més justícia a la història, perquè, més enllà de l’amistat entre el Pol i l’Àngel, per a mi la veritable protagonista de la història és la mare del Pol, la Lisa (el personatge més complex i interessant de tots).

p.26 «La Lisa els havia explicat que a la costa de Zanzíbar hi havia un poble molt petit i molt tranquil que es deia Mkokotoni, on el temps passava lent, gronxant-se al compàs de les onades; anava i venia, anava i venia, anava i venia amb el mar fins que arribava l’hora de la pesca del tauró. […] abans que els joves s’embarquessin per primera vegada, les mares els feien pronunciar el seu nom dins d’una ampolla i la tapaven ben de pressa, perquè tancar-hi el nom era com empresonar-hi un bocí d’ànima. I així s’asseguraven que, encara que marxessin a perseguir el tauró, una part d’ells sempre seia a Mkokotoni. De tots els que se n’anaven , alguns no tornaven mai, eren devorats pel tauró o vagaven perduts pels mars per sempre més. […] N’hi havia d’altres que trigaven molts anys a tornar, però tornaven. I quan ho feien, ja eren una altra persona. Arribaven al poble vells a buscar la seva ampolla i la seva ànima abans de morir, i explicaven les aventures i les meravelles que havien vist i viscut lluny de Mkokotoni mentre encalçaven aquella bèstia magnífica. Els nens els escoltaven amb els ulls molt oberts, mirant fascinats mar enllà, on el pescador deia que hi havia un món sencer per descobrir. I la Lisa els repetia que havien d’estar preparats per si veien el gran tauró; per això van posar el seu nom dins d’una ampolla, perquè, quan marxessin a perseguir-lo, tinguessin un lloc on anar a buscar la seva ànima, encara que es passessin la vida vagant per mars i oceans.»

Entre d’altres, la novel·la tracta temes sovint tabú com ara la salut mental, i està vertebrada per alguns mites i llegendes. És més, l’autora es para a reflexionar sobre com el poder de la imaginació ens fa veritablement humans. Pel que fa al final, el quart capítol de l’última part m’ha resultat el més emotiu de tots. És commovedor, obert i esperançador, i al llegir-lo vaig sentir que la història hauria d’haver acabat amb ell. 

En fi, ja només em queda destacar la rapidesa amb la que vaig acabar el llibre. “Encara som nosaltres” és una novel·la sobre rumbs perduts que et manté intrigat i es llegeix com l’aigua, i pot ser una bona opció per sortir d’un bloqueig lector.... Paraula de Mixa.

Mx