Per fi!!! Després de mesos d’obstacles (i una pandèmia), finalment la Mariona (@meyonbook) i jo vam poder anar a veure l’última adaptació de “El jardí secret” de Frances Hodgson Burnett en V.O.S. Gaudírem molt comentant-la juntes, però... és una bona adaptació?

Tant la Mariona com jo vam estar d’acord que el punt fort de la pel·lícula són els seus escenaris. Les habitacions, l’espectacular jardí/selva que sembla mimetitzar-se amb les emocions dels protagonistes, l’ambientació dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial... Espereu un moment, aquest llibre no es va publicar originalment el 1917!??  

Per on començo? Diria que el que em va indignar més de la pel·lícula va ser com van tergiversar el missatge principal de la història. Quan vaig llegir “El jardí secret” m'encantà descobrir una història de superació, una oda als beneficis de la natura, un cant als animals i les flors, un molt bon exemple del poder de la ment.

Hodgson Burnett ens demostra que els nostres pensaments negatius o positius són capaços de canviar-nos la vida, i que la força de voluntat ho és tot per tirar endavant. En canvi, la pel·lícula es centra en la tràgica història de la mare i la tieta de la Mary (tergiversada i adulterada) i narra el viatge emocional dels protagonistes per quedar en pau amb el passat. Però això no és tot: 

• Els personatges secundaris, com el jardiner, el metge, la Martha i la seva mare, són totalment secundaris o directament inexsitents (quan en realitat juguen papers molt importants a la història original!)

• El Dickon també es torna totalment irrellevant. No sabem què fa, què li agrada... Al llibre, en canvi, ensenya a la Mary a cuidar del jardí, i és un amant dels animals (fins i tot sembla parlar el seu idioma!). Sempre va acompanyat de guineus, ocells, conills, esquirols... però a la pel·lícula tota aquesta fauna queda reduïda a un gos anomenat Hector (??!!?) 

• La pròpia Mary és una pobra còpia de l’original. Entenc que a les pel·lícules per a tots els públics és molt important empatitzar amb els protagonistes, però a la novel·la de “El jardí secret” el lector comença odiant a la protagonista perquè és una nena malcarada, egoista, e insuportable. En aquesta nova adaptació, en canvi, la seva evolució és molt pobre, i només veiem pinzellades d’altivesa a la seva personalitat.

Enlloc d’aprofitar les escenes emotives i entranyables del llibre, la nova adaptació ha volgut afegir drama i acció on no calia: des d’ambientar aquesta història a la crua postguerra de la Segona Guerra Mundial, fins a inventar-se un final tòpic i pretesament apoteòsic. El pitjor de tot, però, és que els elements essencials de la història original (el pitroig, la clau, el jardí) es converteixen en fets gairebé anecdòtics.

Si bé la novel·la de Frances Hodgson Burnett pot resultar un xic repetitiva cap a la segona meitat, la Mariona i jo vam estar d’acord que el seu missatge, la trama i els personatges li donen vint voltes a aquesta nova pel·lícula. Vosaltres heu vist alguna de les anteriors adaptacions? Creieu que són millors? Expliqueu-nos-ho als comentaris ;-)

Mx