El 20 d’octubre es va lliurar el 52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. L’homenatjat era el poeta Enric Casasses, a qui el jurat va acordar atorgar-li el premi «per la seva contribució a la llengua i cultura catalanes, especialment per l’originalitat del llenguatge poètic que ha creat, i per la qualitat de la seva obra, no sols en la poesia, sinó també en la traducció, l’assaig, l’edició i l’escena. Enric Casasses ha creat un estil propi i transgressor a l’hora de fer (i dir) poesia, que l’ha convertit en una referència renovadora i influent dins el panorama de la poètica catalana contemporània.»
En aquest viure tan senzill
de tantes vides complicades
sobreposades i trenades
has sapigut no perdre el fil
i saps cantar moltes tonades
senzillament perquè és bonic
i quan tot dorm i tu descanses
i amb el cap planxes el coixí
qui sap els somnis on viatgen
ni quin ball balla l’esperit
Abans de la cerimònia d’entrega, Casasses ens va regalar un espectacle/recital carregat d'ironia, denúncia social i amor per la cultura que girava al voltant de la seva obra. “Pregunta doble: qui sóc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc.”
Dalt de l’escenari l’acompanyaren el guitarrista Feliu Gasull, el duo “Don Simon & Telefunken”, el quartet poètic “Nicomendes Mendes”, el pianista Daniel Ariño, i la cantant Maria Mauri. Durant la glossa, Bel Olid (presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) lloà l’obra i trajectòria de Casasses, un poeta que, segons explicava, ha aconseguit la difícil fita d’unir crítica i públic: “a molts ens ha obert les portes al plaer d’escoltar i ha creat escola.”
SAPS?
cel amunt de les estrelles
més enllà de la galàxia
on s’acaba el meu jardí
comença un altre jardí
comença una altra galàxia
són unes altres estrelles
hi ha una branca i una pedra
una pedra que entrebanca
i fa caure cap amunt
i al damunt del capdamunt
on fins l’espai s’entrebanca
s’hi pot veure una pedra
cel enllà de les estrelles
als confins de la galàxia
on s’acaba el meu jardí
(La tonalitat de l’infinit)
El Palau de la Música (tot i la reducció d’aforament) va esclatar en aplaudiments eixordadors quan Marcel Mauri (vicepresident d’Òmnium Cultura) entregà el guardó a Enric Casasses. Un guardó dissenyat des de fa anys per l’escultor Ernest Altés, i que enguany -dins l’estructura fixa de ferro- contenia un còdol de la platja del port d’en Perris, a l’Escala, poble amb el que Enric Casasses manté forts lligams personals.
Quan Mauri li cedí la paraula, Casasses reconegué que no s’havia preparat cap discurs. Es sentia emocionat, i no podia deixar de pensar en el seu pare, qui en el passat havia format part del jurat del premi. “No sé que dir, em sento com un nen a qui deixen seure a la taula dels grans”
D’altra banda, durant l’acte no van faltar reivindicacions per la cultura i la llibertat. Tal i com explicava en una carta el President d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart:
«Avui, la pandèmia despulla encara més les deficiències d’un món que relega la cultura. “Un paradís artificial comunica amb el seu infern natural, la intel·ligència artificial multiplica la tonteria natural”, etzibava l’Enric en plena emergència. Les preguntes de la poesia, com sempre, donant respostes.
Seixanta anys després, a Òmnium Cultural hem enfortit aquest compromís amb la cultura compartida, segura i diversa arreu dels Països Catalans. I no pas perquè el present ens hi obligui, que també, sinó perquè és indestriable del passat que ens ha portat fins aquí i del futur de llibertat que construïm. Sense cultura no som res, i aquest seria un lloc molt pitjor.
Així doncs, enhorabona i gràcies una vegada més, estimadíssim Enric.»
Acabo aquesta crònica amb un altre poema de Casasses, que resumeix prou bé la vetllada:
La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i sí,
si vol, el més amorós
és la paraula i parlar.
(L'obra)
Mx
Write a comment