Títol: Paraula de jueu
Autor: Martí Gironell
Editorial: Columna
Any d’edició: 2020
Sinopsis: El mestre d’obres Pere Baró rep l’encàrrec de la vila reial de Besalú de reconstruir el pont que tres-cents anys abans havia aixecat el constructor Prim Llombard. Una riuada l’ha destruït i posa en risc l’expansió i la posició comercial de la ciutat. Un jove jueu, en Kim, descendent dels Llombard, troba la manera de participar en les obres, que s’aturaran per causes que es veurà abocat a investigar.
Una aventura medieval i vital que protagonitzen en Kim i l’Ester, una noia cristiana que treballa entre l’hospital de l’Almoina de Barcelona i el call jueu. A través d’ells veurem com jueus i cristians viuen la seva complexa realitat mentre ens capbussem en els costums del segle XIV.
ressenya
Tretze anys després de l’èxit de “El pont dels jueus”, Martí Gironell torna a viatjar a l’època medieval de la seva vila natal, Besalú. Més concretament al 1337 d.C., l’any que es van iniciar les obres de reconstrucció del pont, destruït per una riuada tres-cents anys després de ser aixecat.
p.61 «El brogit dels cisells i el repic de les eines dels paletes es van tornar a sentir ben vius a la vora del riu. Es barrejaven amb les veus que no aconseguia ofegar la pols que envoltava les obres del pont, que es reprenien cada matí a trenc d’alba en una atmosfera de frenesí. Tres de les set arcades de la construcció encara estaven afermades pels cindris i esperaven, pacientment, a ser alliberades. Els fonaments de la resta d’arcs començaven a emergir d’entre les aigües.»
A mesura que la trama es va desenvolupant, Martí denúncia les injustícies socials de l'època i introdueix anècdotes fascinants. És més, a través de la narració veurem amb els nostres propis ulls tota mena de tradicions, llegendes i rituals. M’ha donat la sensació que la finalitat de moltes escenes era compartir informació històrica (hauria preferit que s’introduís de forma més subtil), però és innegable que Gironell s’ha documentat extensament, i tal i com diu ell mateix a la nota final:
«Espero que el relat serveixi per capbussar-vos en la realitat i els costums, en definitiva, la vida del segle XIV, i així poder ser testimonis de primera mà de com es vivia, es patia, s’estimava, s’odiava, es construïa, es menjava o es moria a diverses ciutats catalanes, com ara Besalú, Barcelona i Girona.»
Certament, la visió de la Barcelona a través dels ulls del Kim (el protagonista) m’ha resultat impactant, i he après una pila de curiositats sobre la capital que desconeixia. A més, gairebé he pogut notar l’ambient tens que s’hi respirava per culpa de la caça de bruixes contra els jueus.
p.145 «Ja feia força dies que era a Barcelona i en Kim Llombard no s’hi acabava d’habituar. La ciutat traspuava vitalitat però era cruelment inhumana. Els carreres eren plens de gent, de crits, de sorolls i de pudors que s’obrien pas malgrat les obres, els carros, els mercats, els negocis, els robatoris i els crims. Era el batec diari de la ciutat. La vida que compartia taulell amb la mort.»
A mesura que la trama principal avança lentament anirem descobrint nous punts de vista, i diverses trames secundàries ens faran estar amb l’ai al cor. M’hauria agradat que algunes evolucionessin de forma més orgànica, perquè trobo que s’introdueixen o es resolen abruptament, però el final us deixarà amb un somriure als llavis i un polsim d’esperança.
Em quedo sobretot amb els preciosos valors de la història i l’homenatge al poder de la paraula (escrita, dita i promesa). Sabíeu que l’expressió “abracadabra” ve de l’hebreu “Aberah Kedabar”? Era una expressió utilitzada per mestres cabalistes i rabins talmudistes, i significa “aniré creant a mesura que parli”.
p.286 «Som les nostres accions, els nostres fets ens identifiquen, les nostres paraules ens determinen. No en va som fills de la religió del llibre. Amb el que ens han ensenyat hem d’aspirar a escriure el nostre propi relat. En el llibre, el capítol de l’amor pot ser llarg i avorrit. Només els que estan disposats a escriure’l amb el cor obert i a quatre mans han de saber què hi posaran. Què hi dirà? Amb quines paraules? I amb quins dibuixos? Quina música sonarà en el vostre llibre de l’amor?»
p.295 «Els cristians i els jueus no només compartim un espai, sinó que també compartim una llengua, el gust pels afers comercials, una manera característica de governar, unes creences i unes afinitats que sembla que no són prou sòlides per evitar enfrontaments. –En Kim seguia parlant, cada cop amb la veu més ferma i segur del que estava dient-. A les dues comunitats ens falta voluntat real per a un diàleg serè, humil i, sobretot, respectuós. Ens estimem més posar l’accent en el que ens separa, més que no pas treballar per mirar d’enfortir aquells vincles que ens farien sumar i ser millors.»
Al llarg del seu periple, en Kim passarà de ser un personatge força innocent, eixelebrat i inexpert, a aprendre el valor de la tenacitat, el respecte, la tolerància i l’amor. M’ha sorprès que aquest personatge acabi proclamant discursos tan inspiradors i filosòfics, però no podria estar més d’acord amb ells. De fet, els conflictes aquí narrats segueixen igual de vigents centenars d’anys després, i els missatges del llibre us interpel·laran de ple. D’això us dono la meva paraula... de Mixa.
Mx
Write a comment