Títol: Els dits de la bruixa
Autora: Tamara Romero
Il·lustració: Cristina Cid
Editorial: Mai Més Llibres
Any d’edició: 2020
Sinopsis: Una bruixa amb els cabells vermells i els dits d’acer apareix inconscient a la llera del riu Adrenalina. Un científic amb una malaltia angoixant la rescata i li ofereix refugi a la seva cabana.
Aquí comença i convergeix la història maleïda dels protagonistes, en un món que supera a poc a poc les conseqüències d’una dictadura aterridora i on conviuen somnàmbuls que no volen despertar-se, punks que s’implanten peces metàl·liques al cos, robots de companyia que freguen la perversió i un grapat de bruixes que, un bon dia, van decidir abandonar les ciutats per conquerir els boscos.
ressenya
Cada vegada tinc més clar que llegir fantasia i ciència-ficció eixampla els límits de la ment. No només perquè exercita la imaginació, sinó perquè t’obliga a concebre situacions molt diferents a la teva, mirar de comprendre-les i posar-te al lloc dels personatges (ben bé el que hauríem de fer per ser més tolerants!).
“Els dits de la bruixa” és una nouvelle especial que la seva autora defineix com un “experiment narratiu inclafissicable”. Segons el prologuista Víctor García Tur, «si existeix la deformació literària que els anglòfons anomenen “bizarro” –de vegades ho dubto, i sembla que tot ha estat un somni-, si existeix de veres, Tamara Romero n’és l’ambaixadora.»
Edició anglesa de "Els dits de la bruixa"
Gràcies a l’editorial Mai Més Llibres, Romero ha recuperat i traduït al català una obra escrita originalment en castellà i publicada en anglès. «He volgut respectar al màxim aquella escriptora del passat, el seu barroquisme i la seva incontinència amb les idees» explica l’autora barcelonina «i durant el camí m’he trobat amb una història que, malgrat tot, continua funcionant i conservant la màgia. Ara comença la segona vida de la bruixa Misadora, i ara torna a ser vostre.»
Narrada per dos personatges principals i estructurada en sis parts, “Els dits de la bruixa” és una història d’opressions i revelacions personals. El món de la Misadora (l’anomenada “bruixa”) és gairebé oníric, però també futurista i robòtic. És alhora un retrat distorsionat de la nostra realitat, ple de persones somnàmbules i grises, drogues variades i potents, joves rebels i estrictes controls de vigilància.
La història gira al voltant de la intolerància, la falta d’esperit crític i la manipulació dels governs i les sectes... Es veu que això no canvia en cap dimensió: líders que enganyen, callen secrets, sufoquen rebel·lions, perdonen moviments que els interessen i mantenen als ciutadans contents amb el pa i circ modern.
p.62 «Des del començament del règim de Basiddharta, gairebé tots els llibres havien estat confiscats. Això era, si no m’equivoco, una mesura habitual per part dels governs autoritaris, fins i tot a la dimensió erayana. A poc a poc, vuit anys després de la caiguda del règim, es van recuperar la majoria dels textos clàssics. Però en realitat pocs van cridar l’atenció d’una població que, després d’haver petit grans penúries, havien trobat una vida d’escapada en les drogues.»
Aplaudeixo l’aposta de Mai Més per la novel·la breu, que està agafant embranzida i és ideal per a lectors que no tenen gaire temps per llegir. De fet, fa poc s’ha anunciat que el 2021 Mai Més publicarà la novellete “Ring Shout” de P. Djeli Clark (que segons El Biblionauta, és un autor a l’alça!).
Tot i que em penso que no estic feta pel “bizarro” o “New Weird”, reconec que la història de Tamara Romero m’ha intrigat i m’ha enganxat amb una narració ben estructurada i fluïda com el riu Adrenalina.
p.37 «Em va mirar. Un bon grapat de cabells negres li tapava el front i li penjava sobre el rostre davant de l’ull esquerre, amagant, per tant, la meitat de la seva ànima.»
p.39 «A fora, la nit ja havia segrestat tota la ciutat. Vaig mirar a dreta i esquerra sota el neó trencat de la cafeteria biònica. Aletheia era una massa de pedra grisa i inabastable. Vaig respirar profundament l’aire dens. Un cignellop ensumava al voltant d’uns contenidors d’escombraries al fons del carreró. Al bosc no teníem animals híbrids i, per tant, m’hi vaig acostar amb cautela, però de seguida va fugir quan em va veure.»
M’he ensumat algun dels girs finals, però, en general, la història m’ha deixat amb un bon regust de boca. Tal i com diu la bibliotecària Julia Baena, «és un llibre fantàstic per sortir una mica de la distòpia juvenil "estàndard" i ampliar fronteres».
Mx
Write a comment