La pesta escarlata / La força dels forts

Títol: La pesta escarlata / La força dels forts

Editorial: Edicions de 1984

Any d’edició: 2020

Sinopsis: La pesta escarlata està ambientada l’any 2013 i narra com s’escampa per tots els racons de la Terra un virus sense antídot que força un èxode que buida les ciutats. London ens ofereix en aquest relat una visió apocalíptica del final d’una societat que, incapaç de controlar el progrés, és a mans de la naturalesa.

La força dels forts és considerada una de les millors paràboles de la literatura nord-americana antecessora d’una altra de semblant: La revolta dels animals, de George Orwell. Gràcies a la seva habilitat narrativa, London ens mostra com es van creant una sèrie d’institucions —econòmiques, comercials, religioses— que acaben sotmetent els seus integrants en benefici de l’elit que governa. Si el llibre d’Orwell és una escruixidora paròdia de la degeneració de la Revolució Russa, el de London ens parla de l’esfondrament de la societat capitalista alhora que il·lustra els avantatges de la cooperació social.

ressenya

Recordo que fa uns anys vaig descobrir un llibre fantàstic gràcies a la col·lecció juvenil “Propera parada” d’Edicions de 1984. Es tractava del “Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada” de Sherman Alexie (i si encara no l’heu llegit us animo de tot cor a que ho feu!). I justament aquest any, Edicions de 1984 ha afegit un tercer títol a la col·lecció: “La pesta escarlata / La força dels forts” un recull de dos relats de Jack London.

Curiosament -tal i com deia el youtuber Jan d’Entrelletres al seu canal-, sembla que el 2020 vàries editorials han apostat per reeditar l’obra de London. Serà per l’estrena de la nova adaptació a la gran pantalla de “La crida del bosc”? Precisament vaig començar l’any llegint-ne l’edició publicada per l’Altra Tribu, i justament acabo el 2020 amb una altra obra seva.

Si hagués de resumir “La pesta escarlata / La força dels forts” en una frase, diria que són dos relats protagonitzats per homes primitius, amb la diferència que uns viuen al passat i els altres al futur. Tot i així, els dos narradors es troben gairebé al mateix punt: la pàgina en blanc posterior al declivi d’una civilització o un sistema de govern.

En el cas de “La pesta escarlata” ens trobem al 2073, seixanta anys després que una pandèmia terriblement mortal assolés la terra (no estem parlant del coronavirus, sinó de la pesta escarlata). Un dels pocs supervivents reviurà els fets ocorreguts al 2013 enfront d’un públic jove d’allò més escèptic.

Tot i que London no entra en massa detalls sobre com és la societat de principis del segle XXI, va encertar força prediccions, com ara els telèfon sense fils i la comunicació per l’aire (satèl·lits). La densitat de població d’algunes ciutats és força exagerada (actualment a Nova York viuen 8,3 d’habitants enlloc dels 17 milions que descriu l’autor) però va fer diana amb els gairebé vuit mil milions de persones que viuen actualment al món. I sabeu quin any va escriure London “La pesta escarlata”? El 1912! Inquietant, oi? Doncs això no és tot...

“La força dels forts” ens parla dels avantatges de la cooperació social i il·lustra l’esfondrament de la societat capitalista a través dels primers homo sapiens de la Terra. El més increïble (i trist) és que, malgrat haver-se escrit el 1916 (és a dir, fa 104 anys) el que descriu no podria ser més actual!

p.106 «Cada cop que un home s’alçava per anar endavant, tots aquells que es quedaven quiets deien que volia anar enrere i que havia de morir. I la gent pobra, víctima de la seva pròpia ignorància, ajudaven a apedregar-lo. Sí, érem tots uns beneits, excepte els grassos que no treballaven. Als beneits se’ls deia savis, i als savis se’ls apedregava. La gent que treballava no podia menjar i els que no feien res menjaven massa.»

Les dos històries ens demostren que tot en aquest món és cíclic, sobretot l’estupidesa dels humans, doncs som l’únic animal capaç d’ensopegar dues (i infinites) vegades amb la mateixa pedra. Recalquen també la facilitat amb la que podem ser manipulats: com els governs corruptes fan servir la por i la força per controlar-nos, i redirigeixen el nostre odi envers altres nacions.

També ens fan reflexionar sobre la perillosa fragilitat del nostre estil de vida. Un segle abans que molts guionistes o escriptors de ciència ficció ens mostressin escenaris apocalíptics, Jack London ja era conscient de la facilitat amb la que tot el que hem construït se’n pot anar en orris. De fins a quin punt ens hem tornat dependents i individualistes (i això que a la seva època encara no existien les xarxes socials ni Internet!).

Això sí... posats a somiar el futur, m’hauria agradat que London imaginés la igualtat entre homes i dones, perquè a ambdós històries els personatges femenins són simples objectes valuosos que es poden robar i posseir, i el càrrec més alt que ostenten és el de “esposa de”.

En fi, està clar que cada història s’ha de llegir amb les lents de l’època en que va ser escrita. Aneu a saber què pensaran els humans del futur quan llegeixin les nostres obres de ciència-ficció... potser es faran un tip de riure, o s’esglaiaran com jo ho he fet amb “La pesta escarlata” i “La força dels forts”... Paraula de Mixa!

Mx