Títol: La taxidermista d’emocions
Autora: Mariló Àlvarez Sanchis
Il·lustració: Ana María Santos Hernández
Editorial: Bromera
Any d’edició: 2020
Sinopsis: Elisa, una jove biòloga, travessa un pont amb els ulls mirant el terra. Recorre el pont que uneix les vores del riu, com qui ressegueix els marges de la seua pròpia vida. València i Londres. La carrera i el treball. Les persones que estima o estimava, les persones que estimarà. La biologia i la teràpia. La taxidèrmia com un exercici professional, però també com una cura emocional, com un gest de preservació i respecte. I el record del iaio, qui li ensenyà l’ofici: sempre el record del iaio. Com a teló de fons, un conjunt de cançons, una autèntica banda sonora i sentimental d’aquesta novel·la, Premi València Nova de narrativa.
ressenya
Enguany, l’obra guanyadora del Premi València Nova Alfons el Magnànim 2020 ha sigut “La taxidermista d’emocions” de Mariló Àlvarez Sanchis (qui es descriu com a escriptora, periodista i il·lustradora ocasional). Ens vam conèixer virtualment l’any passat, i compartim la passió per reivindicar les nostres lectures (no us perdeu el seu blog literari “La lectora invisible”), a més d’un amor desmesurat envers autors com Sir Terry Pratchett. ^.^
Em va alegrar molt rebre recentment un exemplar signat, i per fi us en porto la ressenya. La novel·la, protagonitzada per Elisa (una jove taxidermista) es desenvolupa a cavall entre Londres i València. Tot fent salts entre el present i el passat, descobrirem de què fuig exactament la nostra protagonista.
La intriga, els capítols àgils i breus, i la prosa propera fan que sigui difícil deixar anar el llibre i et fan sentir part de la història. M’ha encantat la descripció del xoc cultural entre la valenciana i l’estil de vida anglès, i he rigut per sota el nas amb la seva descripció pràctica i realista de Londres.
L’Elisa té una nova oportunitat de ser feliç i construir una nova vida, però la sabrà aprofitar... o tornarà a caure en els cercles viciosos que volia deixar enrere? La novel·la gira al voltant dels seus daltabaixos emocionals, dels personatges que marcaran la seva vida, i de l’herència immaterial del seu avi... l’amor per la taxidèrmia.
Tal i com va dir l’escriptora Anna Maria Villalonga a la seva ressenya, la taxidèrmia no és un tema freqüent, però dóna molt de si literàriament. A través d’ella, Mariló Àlvarez ens parla del tabú de la mort i de com tot allò relacionat amb ella ens sembla lleig i desagradable.
p.94 «Sempre ho ha tingut clar: la taxidèrmia no consisteix a crear res, sinó a conservar; a capturar un instant i fer-lo etern; a aconseguir preservar l’essència de la vida.»
També ens demostra que, al contrari de la taxidèrmia, a la vida no podem congelar ni sentiments ni moments, sinó que hem d’aprendre a fluir, a tirar endavant (i no tenir por dels canvis). Potser per això no m’he sentit mai atreta per la taxidèrmia: no crec que volgués quedar atrapada en un instant per a tota l’eternitat, sense poder descansar completament en pau. Tot i així l’autora m’ha mostrat el món de la taxidèrmia des d’un punt de vista diferent, i m’ha descobert conceptes com ara la “taxidèrmia ètica” o la “rogue taxidermy”.
p.96 «És conscient que, tradicionalment, aquesta disciplina ha servit, sobretot, perquè els caçadors immortalizen les seues preses com a trofeus.
No obstant això, ella no ha estat mai d’acord amb aquestes pràctiques. Per això, quan fa uns anys va descobrir el moviment de taxidèrmia ètica, s’hi va adherir immediatament. Així, la jove s’esforça per aconseguir animals per als seus projectes de la manera més humana possible.»
Reconec que he mantingut una relació d’amor odi amb l’Elisa, doncs de vegades tenia ganes de sacsejar-la i animar-la a lluitar, i d’altres em sentia un xic identificada amb les seves inseguretats. El personatge de la Carme, la psicòloga, ha sigut dels meus preferits, doncs s’atreveix a dir-li a l’Elisa les veritats que no vol sentir.
Si bé he trobat alguns punts de la trama un xic previsibles i repetitius, el final m’ha deixat amb un bon regust de boca. Em quedo sobretot amb els seus diversos missatges, com ara la impossibilitat de fugir de tu mateix, la importància d’allunyar-se de qualsevol relació tòxica, la necessitat de cuidar l’autoestima, i el valor de les veritables amistats.
Com a última curiositat, podeu escanejar el codi QR de la contraportada i escoltar a Spotify totes les cançons roqueres, emotives i reivindicatives que encapçalen els capítols del llibre.
Acabo aquesta ressenya amb la dedicatòria que em va escriure Mariló Àlvarez, perquè penso que descriu perfectament la novel·la: “L’Elisa està perduda i busca el seu camí, la seua identitat. Quan la trobe, potser el que més li costarà serà acceptar-la. Li dones la mà i l’acompanyes en la seua recerca?”
Mx
Write a comment