Ulls de nit

Els últims dies de l’any he marxat lluny de les temperatures gèlides de l’hivern fins a les lluminoses, càlides i oníriques platges que protagonitzen “Ulls de nit”, la primera novel·la de Sílvia Cantos.

p.187 «El més impactant de tot va ser descobrir la tendresa màxima de les carícies íntimes regalades amb amor. El poder d’uns llavis resseguint amb delicadesa un cos lliurat al plaer. La força de les mirades, la capacitat d’expressió dels silencis. L’autèntica revelació va ser quan del sexe se’n pot dir fer l’amor. Tot allò seria per a mi Positano. I Positano sempre seria en Joan. Intens i inoblidable. Portador de l’altre cap del fil que naixia del meu dit petit.»

Qui diu que llegir no és sexy? La Lia és una amant dels llibres que viu una apassionada història d’amor sense deixar de ser una persona independent que marca els capítols de la seva història, trencant l’estereotip de la lectora introvertida i tímida. D’altra banda, el fet que aconsegueixi lligar tant a la llibreria com a les classes d’escriptura em sembla més proper a la ficció! ^.^

Sigui com sigui, els llibres són un pilar important a la vida de la nostra protagonista, i a través d’ella Sílvia Cantos parla de la feinada (sovint invisible) que amaga el món editorial, del paper cabdal de prescripció lectora de les llibreries i les biblioteques, i fins i tot menciona les necessàries activitats de promoció de la lectura entre els joves.

A més, el llibre sencer és un diari de lectura en el que l’autora es fusiona amb el seu personatge per recomanar-nos clàssics de totes les èpoques. La veritat és que m’ha emocionat especialment la menció als entranyables contes de Madò Cullereta!!! Tant de bo es reeditin algun dia!

Però sobretot, “Ulls de nit” és un llibre sobre el dol, el primer amor, la maduresa, la confiança i l’amistat. Parlant d’això... Potser per la diferència d’edat (o perquè no sóc una àvida lectora d’aquesta mena d’històries), reconec que no he aconseguit connectar amb les amigues de la Lia, i la segona part del llibre –que es centra en l’evolució de la seva relació- m’ha resultat quelcom feixuga i repetitiva. Això sí, el personatge de la Lola m’ha semblat d’allò més estimulant! M’encantaria tenir una companya d’aventures així que m’ajudés a prendre decisions difícils... Sense la Lola, la Lia estaria perduda!

Junt amb ella, també m’emporto les grans veritats que Cantos plasma al llibre, com ara el poder de la veritable amistat (aquella que no necessita paraules), el dret a poder estar malament, i la importància de deixar anar la por per viure plenament. D’altra banda, tot i que he copsat la intenció de l’autora de recalcar alguns missatges preciosos (com ara que la família va més enllà dels llaços de sang, o que els amics de debò són un tresor), trobo que s’acaben convertint en un mantra constant. I, almenys en el meu cas, la repetició fa que contradictòriament els missatges perdin força.