Dora Bruder

Títol: Dora Bruder

 

Autor: Patrick Modiano

 

Traducció: Jordi Martín Lloret

 

Editorial: Angle Editorial

 

Any d’edició: 2020

 

Sinopsis: El 31 de desembre de 1941, en plena ocupació nazi, al diari Paris-Soir es publica un anunci colpidor: «Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marró (...) Enviar qualsevol informació al Sr. i la Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París.» El narrador queda fascinat per aquella desaparició ocorreguda en un barri que coneixia perfectament: aquells eren els carrers de la seva infància i això fa que s’interessi pel destí de Dora Bruder. Al llarg de la investigació —entreteixida amb la seva vida familiar, plena d’incògnites doloroses—, acabarà descobrint que nou mesos més tard Dora figura en una llista de deportats a Auschwitz.

 

Però en aquesta història són tants els buits com les certeses, i sembla que tot —les vides, les esperances, les respostes— hauria de desaparèixer en el fluir incessant del temps. Relatada amb una extraordinària habilitat narrativa, biografia, autobiografia i història col·lectiva es donen la mà a Dora Bruder, amb la qual Patrick Modiano —Premi Nobel 2014— il·lumina l’ànima d’una època sòrdida a Europa.

 

A mesura que segueix el rastre que queda sobre la curta -però enigmàtica- vida de la jueva Dora Bruder, l’autor crea paral·lelismes a través del temps amb la seva pròpia adolescència.

 

p.53 «Caldria saber si feia bo aquell 14 de desembre, dia de la fugida de la Dora. Potser un d’aquells diumenges d’hivern suaus i assolellats què tens una sensació de buit i d’eternitat –la sensació il·lusòria que el curs del temps està suspès, i que n’hi ha prou d’escolar-ser per aquesta bretxa per escapar-se del setge que t’estreny.»

 

De fet, Modiano envolta el buit de les incògnites i es recrea en la seva perifèria, en els detalls que sí coneix. Me l’imagino com una Penèlope masculina, teixint allò que ha sigut desteixit per la Humanitat, i alhora desfent els propis passos per analitzar quins fils anònims han confluït amb els seus. (p.120 «Sempre hi haurà casualitats, trobades i coincidències que ens passaran per alt...») Modiano transcriu gairebé aleatòriament cartes oblidades i fragments de registres en un intent de retornar un pessic d’humanitat a tantes vides convertides en números o anotacions al marge.

 

p.120 «La majoria d’edificis del barri havien estat enderrocats després de la guerra, d’una manera metòdica, segons una decisió administrativa. […] Ho havien anihilat tot per construir una mena de poble suís de la neutralitat del qual no es podia posar en dubte.

 

Les tires de paper pintat que encara vaig veure fa trenta anys a la rue des Jardins-Saint-Paul eren les restes d’habitacions on s’havia viscut; les habitacions on vivien aquells i aquelles de l’edat de la Dora que els policies havien anat a buscar un dia de juliol de 1942. La llista dels seus noms sempre va acompanyada dels mateixos noms de carrers. Però els números dels edificis i els noms dels carrers ja no corresponen a res.»