Títol: El colibrí
Autor: Sandro Veronesi
Traducció: Pau Vidal
Editorial: Edicions del Periscopi
Any d’edició: 2020
Sinopsis: Aquesta és la història d'en Marco Carrera, oftalmòleg italià tocat per la tragèdia, la nostàlgia i l'esperança. La seva vida es veu marcada per grans amors, pèrdues atroces i coincidències fatals que amenacen d'arrossegar-lo en un remolí cada cop més profund. Però en Marco persisteix i lluita per mantenir-se dret i entomar les cartes marcades que li brinda el destí.
El colibrí és una novel·la irònica, brillant i sensible, d'una bellesa absoluta. Sandro Veronesi es consagra com un dels narradors italians més hàbils i profunds dels últims temps i ens ofereix un personatge tan vívid i captivador que està destinat a acompanyar-nos de per vida.
Ressenya
La lectura d’aquest mes al club del lectura d’El Gat Pelut ha sigut “El colibrí” de Sandro Veronesi, l’obra guanyadora del Premi Strega 2020, el guardó literari més prestigiós d’Itàlia. El novembre de l’any passat Edicions del Periscopi la va publicar en català, i ja acumula ni més ni menys que quatre edicions.
La sinopsis diu que Veronesi es consagra com un dels narradors italians més hàbils i profunds dels últims temps (de fet, ja havia guanyat el Premi Strega l’any 2006), i la veritat és que l’hora de debat del Club de Lectura se’ns va fer molt curta per poder analitzar la història i els recursos narratius de l’autor. El que sí vam tenir temps de consensuar és que cal tenir talent i tacte per explicar una història plena desgràcies amb tanta subtilesa i ironia (i a sobre aconseguir emocionar-nos! Perquè jo vaig plorar feliç al final!).
Ja s’ha dit moltes vegades: totes les històries estan escrites, però el que canvia és la manera de narrar-les. Això és justament el que fa Veronesi: més enllà de l’emotiu viatge vital de l’oftalmòleg Marco Carrera, allò veritablement fascinant és la manera que té l’autor de narrar-lo: salts en el temps, cartes, e-mails, trucades telefòniques, missatges de text o fins i tot un inventari de mobles!
I ja no parlem de com el protagonista és capaç de disseccionar els dies més decisius de la història de la seva família a través dels únics quatre títols absents d’una vella col·lecció de llibres.
p.116 «M’he despertat sobresaltat, fa cinc minuts, i de seguida m’he posat a escriure’t perquè no tinc altra manera d’explicar-te com estic. I encara em sento migpartit, Luisa, despert i tot, encara estic dividit: d’una banda estic content que hi hagi un lloc en el món on tu rebràs aquesta carta, de l’altra no ho estic gens perquè aquest lloc no és aquí, el lloc on m’he despertat, on t’escric ara, on visc i on viuré cada dia.
Un petó,
Marco»
Certament, l’obra de Veronesi m’ha semblat curiosa, diferent, irreverent, lluminosa, amb una narració que també imita el ritme frenètic de les ales d’un colibrí: endavant, endarrere, endavant, endarrere, endavant... Potser per això alguns fragments de la història poden resultar un xic repetitius i confusos, sobretot quan Veronesi és capaç de construir frases de més de deu línies de llargada.
Tot i així, malgrat l’aparent caos i desordre, el lector és capaç de reconstruir amb èxit tota la història sense perdre’s (sobretot gràcies a les breus recapitulacions de Veronesi). De fet, només el primer capítol (un dels més divertits) ja ens revela la gran majoria de temes sobre els que anirem aprofundint al llarg de la novel·la.
La meva recomanació és que, encara que la (aparentment) erràtica narració de Veronesi us desconcerti, persevereu. A mi em va tenir intrigada tota l’estona, i a partir de l’equador del llibre vaig saber que hi havia connectat. Els colibrís tenen vides molt breus, però aquest colibrí en qüestió us farà reflexionar (sobre la resiliència, l’esperança, la dignitat) i us acompanyarà durant força temps... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment