Títol: Les estructures elementals de la narrativa
Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial: La Campana
Any d’edició: 2021
Sinopsis: Aquest llibre no explica com s’escriu una història; aquest llibre explica com s’escriuen totes les grans històries que s’han escrit i que mai s’escriuran, i per què han captivat milions i milions de lectors. És una afirmació tan rotunda com certa.
I per què cal llegir aquest llibre? De ben segur, per dos motius. Primer, perquè aquells que comencen a escriure no hagin de passar pel mateix suplici que va haver de patir al començament l’autor de novel·les tan populars com Victus o La pell freda. I segon, i més important, perquè els lectors de les estructures elementals de la narrativa gaudiran el doble de les lectures, de les pel·lícules i de les sèries televisives.
Ressenya
La polèmica d’aquest cap de setmana a Twitter ha estat protagonitzada per “Les estructures elementals de la narrativa”, el nou llibre d’Albert Sánchez Piñol, un provocador assaig que ha complert la seva missió. Més enllà de la veracitat d’algunes afirmacions del llibre (que podeu trobar analitzades en aquest article de Melcior Comes), el cert és que a) Sánchez Piñol és probablement el primer que explica en català les estructures de la narrativa d’aquesta manera, i b) ha aconseguit resumir conceptes complexos i fer-los accessibles a un gran públic.
Per a mi ha sigut una lectura refrescant, irreverent, hilarant, i una introducció molt enginyosa als engranatges de la narrativa. Sánchez Piñol reivindica la feinada que s’amaga darrere la construcció d’una novel·la, i ens fa reflexionar sobre el poder de les històries: “Vet-ho aquí: els relats no ens fan millors persones; els relats exerceixen una funció superior: ens fan persones.”
Sobretot, m’ha interessat el punt de vista de Sánchez Piñol com a antropòleg. De fet, hi ha hagut moments (com quan feia un breu resum de la tradició oral de la humanitat) que m’han recordat a l’Infinit dins d’un jonc, de Irene Vallejo. Tal i com diu ella... “L’escriptura constitueix només l’últim parpelleig de la nostra espècie, el batec més recent d’un cor vell”. Sense dubte, el moment més emotiu del llibre ha sigut l’anècdota dels !xam i els Bleek.
«Els !xam eren un subgrup humà dels ben coneguts boiximans que a principis del segle XX habitava als deserts del nord de l’actual República Sud-africana. […] Els !xam van ser víctimes d’un dels genocidis més abjectes i oblidats de la història. […] Però tota gran catàstrofe fa aparèixer grans ànimes, i en el cas !xam aquestes dues ànimes van ser un matrimoni alemany, Wilhelm Bleek i Jemima Lloyd.
En ple genocidi, els Bleek van emparar generosament unes dotzenes de !xam a la seva finca sud-africana. I fins i tot van anar més enllà: a més de salvar les vides dels !xam, també es van proposar de salvar la seva cultura. I així, armats amb ploma i paper, es van prestar a transcriure el ric tresor de la literatura oral !xam. […] Per als !xam narrar a un matrimoni alemany, protestant i educat al segle XIX no era el mateix que fer-ho entre ella, en un campament d’arbustos espinosos.»
Resulta que els Bleek no entenien els relats dels !xam, perquè les seves històries no tenien la mateixa estructura. No tenien tres actes, els hi faltava el desenllaç...
«I, tanmateix, en el transcurs de les sessions entre el matrimoni Bleek i els seus amics boiximans, va passar una cosa extraordinària, única. I això va ser que els !xam van copsar les incomprensions dels Bleek, les van entendre. I van fer l’esforç d’adaptar-s’hi i resoldre-les. […] No sabeu com m’hauria agradat ser-hi. […] Molts historiadors donarien mitja vida per veure Napoleó a Austerlitz, o Jesús predicant a l’hort aquell. Jo, en canvi, pagaria per presenciar aquell moment màgic en què el senyor o la senyora Bleek, per fi, van entendre un conte !xam. L’instant en què els !xam i els Bleek, a la llum d’un quinqué, van ser capaços d’entendre’s mútuament, narrativament. Els Bleek, en algun moment, van posar un “fi” a un conte !xam. Jo no en tinc cap dubte: aquell instant, aparentment anodí, va ser un dels grans moments de la literatura universal. Perquè demostra que els éssers humans, per diferents que siguin, poden comunicar-se. Poden entendre’s.»
En efecte, aquest llibre no explica com s’escriu una història, sinó quins són els recursos que enganxen als lectors i fan que un llibre es converteixi en un clàssic. És fascinant: gairebé tots els espectadors o lectors som capaços de detectar que una història no funciona (encara que no sapiguem dir per què).
“Les estructures elementals de la narrativa” ens repta a ser conscients dels “trucs de màgia” dels creadors. Però ja ho deia Sir Terry Pratchett: “Segueix sent màgia encara que sàpigues com es fa”. És més, saber-ho us farà gaudir i apreciar encara més totes les obres que us han deixat petja. I si, igual que jo, somieu en convertir-vos en escriptors, us esperonarà a voler descobrir més eines del món de la narrativa... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment
Jordi Corbera (Friday, 12 February 2021 18:22)
A mi, com a escriptor novell, m'ha fascinat el llibre. És refrescant i atrevit!
Mixa (Friday, 12 February 2021 20:08)
Totalment d'acord!
Sort amb els teus projectes literaris ;-)
Mx