Les quatre cambres del cor

Títol: Les quatre cambres del cor

Autora: Anaïs Nin

Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Editorial: La Breu Edicions

Any d’edició: 2021

Sinopsis: Al París dels anys trenta, Djuna viu enderiada per una història amorosa, viscuda amb intensitat, entre ella i Rango, un músic exòtic i misteriós. La jove Djuna viu un romanticisme utòpic i ben poc realista. Es deixa portar pel desig a tota hora i aspira a la felicitat dins el caos. Tots dos s’atreuen per oposició. Djuna crea un món propi en una barcassa al Sena, un lloc que els hauria de preservar de la contaminació exterior, però no ho aconsegueix. Rango li presenta la seva dona, una ballarina retirada sempre malalta, i estableixen una relació de dependència, a tres bandes, que desemboca en un punt mort de dissolució. Aquesta és la història de la degradació d’un amor plural, de la decepció que neix del coneixement de la realitat de l’altre, de la impossibilitat de compaginar els sentiments i les vides malgrat una atracció que no deixa d’existir. Una història plena de les contradiccions de les relacions personals, on Nin traça una pintura d’una societat parisenca que combina els grans luxes amb les misèries dels artistes fracassats.

p.40 «L’amor no mor mai de mort natural. Mor perquè no sabem alimentar-ne la font, mor per ceguesa, a còpia d’errors i traïcions. Mor per malalties i ferides, mor de fatiga, perquè es panseix i perd el llustre, però mai de mort natural. Tots els amants haurien de sotmetre’s a judici per haver assassinat el seu amor. Quan una cosa et fa mal o t’entristeix, jo m’afanyo a evitar-la, a canviar-la, a sentir-la com tu, i en canvi tu et gires amb un gest d’impaciència i em dius: “No ho entenc.”»

Durant la presentació de la novel·la a la Llibreria Documenta, les editores de LaBreu van voler reivindicar l’obra que Nin més lluitava per publicar, i que no va tenir tanta fama com els seus relats eròtics i quaderns personals. “Les quatre cambres del cor” és el tercer volum de la pentalogia “Cities of the Interior” (precedida per “Una espia a la casa de l’amor” i “La seducció del Minotaure”), cinc històries protagonitzades per dones d’arreu del món, cinc maneres d’encarar la vida.

En aquestes obres, l’estil de Nin és dens i reescrit (de fet, un dels seus referents era Proust), i fins i tot els censors espanyols dels anys 60 van estar d’acord en que era una prosa d’allò més poètica. Tal i com deia una de les editores, Teresa Florit: “Anaïs Nin volia que la narrativa estigués a l’alçada de la modernitat de la seva època”.

p.57 «Somreia per la necessitat tan intensa que senten els homes de construir ciutats, quan era molt més difícil construir relacions, de conquerir països, quan era molt més difícil conquerir un cor, satisfer un nen, crear una vida humana perfecta. La necessitat d’inventar, de circumnavegar l’espai, quan és molt més difícil superar les distàncies entre les persones ; la necessitat d’organitzar sistemes filosòfics, quan era molt més difícils entendre una ésser humà i quan les profunditats ultimes de l’ànima humana encara estaven a mig explorar.»