Títol: Una habitació amb vistes
Autor: E. M. Forster
Traducció: Xavier Zambrano
Editorial: Viena Edicions
Any d’edició: 2021
Sinopsis: La Lucy, una encantadora joveneta anglesa, està fent el grand tour pel continent acompanyada per la seva cosina gran, l’estricta i queixosa senyoreta Barlett. En arribar a Florència comencen els disgustos: l’habitació amb vistes a l’Arno que havien reservat, incomprensiblement, no està disponible. Dos hostes de la mateixa pensió, el jove George Emerson i els seu estrafolari pare, s’ofereixen a canviar-los les habitacions, a la qual cosa, d’entrada, elles es neguen... però la intercessió del reverend Beebe fa que finalment hi accedeixin. En aquesta ciutat italiana, on l’alegria mediterrània fa oblidar els prejudicis victorians, un sorprenent joc de malentesos suscitarà el despertar a l’amor dels dos joves protagonistes. Malauradament, tard o d’hora la Lucy haurà de tornar a la correcta Anglaterra... i decidir si vol viure en la perfecta correcció o si s’estima més abraçar la vida amb totes les seves imperfeccions.
Ressenya
Sí, ho reconec: no he tingut la força de voluntat necessària per aguantar-me les ganes de llegir, i ja he acabat “Una habitació amb vistes” d’Edward Morgan Forster! Aquests dies la Mariona (@meyonbook), la Marta (@mardellibres) i jo hem engegat una lectura compartida amb el hashtagh #LlegimambVistes (i tenim intenció de comentar el final plegades el 9 de maig), però jo no m’he pogut resistir i ja l’he devorat! Ara què faré mentre espero el dia del debat? Doncs escriuré aquesta ressenya! No patiu que no faré spoilers (eh, Marta?).
“Una habitació amb vistes” és el segon títol de la col·lecció Club Victòria que ha estrenat fa poc Viena Edicions (el primer va ser “Seny i sentiment” de Jane Austen). L’objectiu d’aquest segell és reunir algunes de les millors novel·les clàssiques angleses, fins ara inèdites o introbables en català, amb excel·lents traduccions i edicions de luxe. I a Viena Edicions s’han tornat a superar, perquè el disseny d’aquesta novel·la és preciós! Les llimones ens recorden a l’escenari italià on comença la novel·la, i també sembla que facin referència a l’humor àcid de l’autor.
p.119 «La meva posició (indefensable, ho sé) és que mentre no molesti ningú tinc el dret de fer el que em plagui. Ja sé que hauria d’estar pensant com treure quartos a la gent o dedicant-me a coses que m’importen un rave, però per alguna raó no he estat capaç de posar-m’hi.»
Els punts forts de la novel·la són sens dubte les escenes plenes d’embolics i la prosa de Forster, que juga amb els personatges i interpel·la al lector. És desenfadada i intensa a la vegada, irònica i cínica, solemne i desvergonyida. Si bé la primera part , a Florència, no m’ha acabat d’atrapar (doncs tot i ser curta se m’ha fet força llarga) la segona part, a Anglaterra, és irresistible!
El lector és dels únics testimonis que coneix tots els fets d’Itàlia, i juga amb avantatge quan la trama es comença a enredar amb resultats hilarants. L’estructura de la novel·la és prou senzilla (i alguns girs són un xic previsibles) però no podia parar de llegir: malentesos, sentiments reprimits, personatges que no fan més que enredar la troca, xafarderies...
p.116 «Itàlia va obrar meravelles en ella. Li va donar llum i –el que ell considerava encara més valuós- li va donar ombra. De seguida va detectar en ella una reticència fascinadora. Era com aquelles dones que pintava Leonardo da Vinci, que ens encisen no pas per elles mateixes, sinó per totes les coses que es neguen a dir-nos.»
Forster també fa una incisiva crítica als convencionalismes, prejudicis, classisme i hipocresia de la seva època (p.85 «Costa de creure que una persona que has classificat com a típicament anglesa et digui el que li surt de dins») i en general m’ha semblat una novel·la força actual (sobretot en quant a la defensa de la igualtat de gènere).
p.211 «Aquest desig de dominar una dona... el tenim molt arrelat, i els homes i les dones l’hem de combatre si volem entrar al paradís. […] Vull que tinguis els teus propis pensaments fins i tot quan estiguis en els meus braços.»
L’autor va viure la seva joventut a l’Anglaterra de principis del segle XX (va estudiar literatura clàssica i història al King’s College de Cambridge), però va fer llargues estades a Itàlia i a Grècia per completar la seva formació, i l’ambient amb què es va trobar (més desinhibit i tolerant) el va captivar. A la seva biografia s’explica que Forster era un assidu al Grup de Bloomsbury, on es relacionà amb personatges com Lytton Strachey i Virginia Woolf, i està considerat l'escriptor que ha observat amb més precisió el conflicte entre les persones que fan cas a la raó i les que segueixen els dictats del cor.
Certament, “Una habitació amb vistes” ens parla de com de confusos poden ser els nostres sentiments, i defensa la llibertat d’estimar i viure d’acord amb els propis ideals. En destaco també la crítica (novament actual) al turisme de masses:
p.81 «Espero que no s’ofengui si li dic que a nosaltres, els residents, sovint ens fan llàstima vostès, els pobres turistes; força llàstima... despatxats amunt i avall com un paquet, de Venècia a Florència, de Florància a Roma. Viuen amuntegats en pensions o hotels, completament ignorats de tot el que no surti a la Baedeker; amb el neguit permanent de veure “el que toca” i de no “perdre’s res” abans de passar a una altra cosa. El resultat és que barregen les ciutats, els rius i els palaus i en fan un garbuix inextricable.»
Per últim, però no menys important, vull fer esment dels personatges, perquè la majoria m’han semblat més complexos del que pensava en un principi. Sens dubte, els Emerson han sigut els meus preferits, i desitjo que la seva saviesa m’acompanyi:
p.256 «Abans pensava que podia ensenyar als joves el sentit de la vida, però ara entenc més bé les coses. Tot el que he provat d’ensenyar a en George es resumeix en això: guarda’t d’embolicar la troca. [...] La vida, com va escriure un amic meu “és com fer un concert de violí en públic i haver d’aprendre a tocar l’instrument durant l’actuació”. Penso que ho expressa molt bé. Les persones hem d’anar aprenent a usar les nostres funcions sobre la marxa, sobretot la funció de l’amor.»
Ja ho sabeu, el proper diumenge 9 de maig comentarem el final en directe a YouTube i Twitch (al canal Vermut literari) i compararem el llibre amb l’adaptació de 1985 (protagonitzada per Maggie Smith, Helena Bonham Carter i Julian Sands). Us animeu a participar? Us hi esperem!
Mx
Write a comment