Els dies 22 i 23 de maig es va celebrar presencialment 7a edició de la Fira Literal a la Fabra i Coats de Barcelona. Unes 7.000 persones la van visitar al llarg del cap de setmana, incloses la Mariona Arabia (del canal Meyonbook) i jo
Aquesta edició ha comptat amb un centenar d’editorials i una cinquantena de converses, debats, presentacions, poesia i contacontes (organitzades amb totes les mesures de seguretat i emissions en streaming). La primera activitat a la que ens vam apuntar el dissabte fou la presentació del Premi Documenta, que enguany s’ha repartit entre les obres de Laia Viñas (amb la novel·la “Les closques”) i Irene Pujadas (amb el recull de contes “Els desperfectes”). És la primera vegada en molt de temps (des de 1998) que no guanyaven dos propostes a la vegada!
Laia i Irene varen parlar de la gènesis dels seus llibres i del procés d’escriptura, acompanyades per Lluís Ruiz (llibreter de la Documenta). Irene Pujadas explicà que des del començament tenia ganes de jugar amb el gènere fantàstic (a l’estil de Pere Calders). Volia emmirallar la realitat en relats amb tocs inversemblants i carregats d’humor negre («una eina d’exorcisme que serveix per purgar els temes tabú»).
Laia Viñas, en canvi, tenia clar que no volia parlar del present, i va escriure una novel·la a través de l’imaginari fosc i feréstec del Deltebre dels anys 50 i 60 que li va transmetre la seva àvia («molt menystingut històricament»). Amb “Les closques” Viñas explora i narra sense filtres la bellesa poètica en la cruesa de la vida i la violència.
Tot i que Irene Pujadas va ensenyar alguns dels relats que escrivia a les seves amigues (per veure si anava per bon camí), Laia Viñas va conviure amb els dubtes durant dos anys. Va reescriure tant la novel·la que no va donar per bo el paràgraf final fins el dia abans d’enviar el manuscrit.
El que més impactà a Irene Pujadas de “Les closques” foren els contrastos del llibre, i Laia Viñas destacà l’habilitat de canviar de forma que tenen els contes de “Els desperfectes”. Vosaltres ja us heu deixat sorprendre per aquests dos títols?
Tot seguit (mentre la Mariona, que és una amant de la capital francesa, assistia a una de les grans converses del festival al voltant dels 150è aniversari de la Comuna de París) jo em vaig apropar a l’Espai Josep Bota per escoltar la presentació de “Hi havia una altra vegada. Contes de fades contemporanis”, amb Ana Llurba (autora del llibre) i Marta Molina (periodista i presentadora).
Al seu assaig, Ana Llurba no només analitza el context i l’origen dels contes clàssics sinó que fa un homenatge a les noves autores que estan reinterpretant el passat a través de la literatura, l’art i el cinema.
Llurba ens relatà que els contes de fades infantils que tots coneixem es posaren de moda a partir del segle XIX, perquè fins llavors eren més aviat rondalles que els criats s’explicaven entre rialles i xiuxiuejos a la cuina (i que van haver de refinar-se per arribar a les corts d'Europa).
Virginia Woolf deia que al món de la literatura “Anònim” era sovint una dona, i segons Llurba, amb els contes passa el mateix: moltes de les fonts dels germans Grimm o Charles Perrault foren dones i rondallaires femenines. Ras i curt: amb el seu assaig Ana Llurba pretén aportar més preguntes i ajudar a replantejar-nos des d’on veiem el món.
Després de dinar per fi varem ser capaces de fer una volta sencera al recinte de la Fira (que era meravellosament interminable!). Just quan pensaves que ho havies vist tot, tombaves una cantonada i descobries un nou passadís ple de paradetes! Amb la panxa plena però afamades de més activitats, ens dirigírem a la Fàbrica de Creació per veure en directe “La traducció en el pensament crític”, un debat entre els traductors Pau Vidal i Blanca Busquets moderat per Montserrat Franquesa (directora de la revista Visat).
Al llarg d’una hora els tres traductors conversaren sobre la tasca de traduir (els límits, els entrebancs, les ombres i les clarors). Segons Blanca Busquets (que participava telemàticament al debat des de Suècia) cal entendre el context i les motivacions d’un autor per poder traduir el seu text, i per fer això és necessari tenir pensament crític i la ment oberta.
Si bé els nostres primers traductors (com ara Carles Riba) eren alhora prescriptors literaris, segons Pau Vidal avui en dia els traductors ja no influeixen tant en les decisions de molts editors (els quals es centren en el potencial de venda dels llibres). Per sort hi ha excepcions: Montserrat Franquesa i Blanca Busquets sentien que el seu criteri s'havia tingut en compte a l'hora de proposar nous títols a les editorials amb les que col·laboren. No vaig poder evitar pensar en Train kids, una de les novel·les que Franquesa proposà a Pagès Editors (i que s'ha convertit en un dels llibres juvenils més venuts de l'editorial!).
Busquets, Vidal i Franquesa també abordaren algunes polèmiques actuals al voltant del món de la traducció, com ara la versió a l’anglès de l’Odissea d’Emily Wilson (que ha sigut titllada de "feminista"). Deixant la qualitat a banda, que potser les traduccions que ja existien fins ara eren objectives? «Tant les lectures com les traduccions són subjectives» afirmà Busquets. «L’objectivitat total és impossible perquè cada coma i cada punt és una tria. Hem d’esforçar-nos per ser fidels al text original, però no podem evitar ser qui som.»
Una de les decisions més complexes a l'hora de traduir un text és l’adaptació de les veus dels narradors. Segons Busquets, en la no-ficció i l’assaig l’estil sol ser més directe i planer, mentre que al gènere fantàstic (com ara els llibres de Terramar d’Ursula K. Le Guin) la veu sol ser més sofisticada. «A mi m’agrada introduir paraules i expressions col·loquials que cauen en desús, però s’ha de buscar el lloc adient per fer-ho» puntualitzà la traductora. D’altra banda, Pau Vidal afirmà haver hagut de desenvolupar noves estratègies per traduir les novel·les d’Andrea Camilleri (escrites a cavall entre l’italià i els sicilià). «Això m’ha permès experiment amb el català no-normatiu i intentar contrarestar l’entronització de la llengua considerada “culta”».
Montserrat Franquesa va cloure l’acte reivindicant el fantàstic planter de bons traductors que tenim a Catalunya, i que el PEN Català (entitat organitzadora de l’acte) promou enèrgicament. De fet, el mes de setembre passat s'entregà el V Premi PEN Català de Traducció a Joan Ferrarons per la versió catalana d’El castell de Franz Kafka, publicat a Club Editor.
I entre núvols, rajos de sol, i ràfegues de vent, el primer dia a la Fira Literal es va escolar ràpidament. Quin goig haver pogut descobrir (i redescobrir) tantes editorial independents i llibres radicals... perquè, com deia la filòsofa i activista Angela Davis: «Radical només vol dir “anar a l’arrel de les coses”». L'any que no faltarem a la 8a edició, paraula de Mixa!
Mx
Write a comment